Europa s’acosta a l’Índia

L’Índia ara accedeix a eliminar el 96,6% dels impostos duaners a les exportacions europees: el primer ministre Narendra Modi ha hagut de rebaixar el to de les seves proclames nacionalistes, però a canvi ha aconseguit garantir el creixement dels intercanvis i contrarestar el sobrecost del proteccionisme de Trump. Una cosa fonamental per a un país de 1.450 milions d’habitants, el més poblat del planeta, que, com en el cas de la Xina, necessita assolir taxes anuals de creixement del PIB per sobre del 5% per garantir que la prosperitat abraci cada vegada més una part més gran de la seva població.

És evident que la política econòmica de Trump afavoreix un canvi general d’estratègies que paradoxalment pot propiciar situacions impensables fins ara, incloent-hi alguna forma d’acostament de l’Índia a la Xina simultània a un increment dels intercanvis d’Europa amb la Xina, fins ara tan asimètrics, recelosos els europeus de la penetració sense fre de la nova ruta de la seda.

Hi ha, fora d’això, una necessitat objectiva dels dos gegants asiàtics d’establir un sistema renovat d’aliances econòmiques abans que Donald Trump tanqui amb Vladímir Putin el tantes vegades anunciat acord per a l’explotació conjunta de terres rares com a resultat col·lateral, se suposa, d’un desenllaç negociat de la guerra d’Ucraïna.

L’acord comporta per a Espanya la possibilitat de corregir el desequilibri dels intercanvis amb l’Índia –actualment 6.000 milions en importacions i només 2.000 milions en exportacions–, estalviar 4.000 milions anuals en taxes duaneres i regular la competència en preu dels productes agrícoles procedents de l’Àsia. Per contra, l’eliminació d’aranzels en les exportacions de productes com el vi i l’oli estimularà la sortida a l’exterior en condicions favorables. Perquè l’Índia és un mercat emergent, que experimenta un augment constant de classes mitjanes acomodades, amb un creixent poder adquisitiu del qual Espanya pot beneficiar-se. Però més enllà de l’estricta comptabilitat de mercat exterior, acords com els que ha anat tancant la UE amb diversos socis internacionals demostren que Europa comença a fer passos reals, malgrat les idees preconcebudes sobre la seva paràlisi i divisió, per construir l’autonomia estratègica que li permeti ser una potència internacional, i no un peó subjecte a capricis, dictats i pressions.