Documental
Demà en la batalla
Aquest documental de què parla tanta gent i que ha creat tant de rebombori (Ícaro: la semana en llamas) té una història ben peculiar. No queda clar, en cap moment, qui l’ha produït. Al començament de la cinta es parla de la Comunidad Imagine, que és una plataforma d’impuls per a projectes "fora de l’algoritme" i que ha col·locat un paquet a Filmin que inclou uns altres productes m’imagino que també allunyats de "l’algoritme", cosa que no sé exactament què vol dir. Al final, surt la productora independent LaCañaBrothers. He mirat i remirat tot el catàleg i resulta que Ícaro no surt enlloc. ¿L’amaguen? I, com a tercer soci del documental, CreaSGR, una entitat financera que facilita "projectes d’inversió". Ícaro no surt enlloc. ¿També l’amaguen?. El fet és que aquest publireportatge sobre la UIP, els antidisturbis de la Policia Nacional que es van desplaçar a Catalunya per contenir la reacció popular contra la sentència de l’1-O, té un recorregut ben curiós. Rodat i muntat el 2022 no s’ha estrenat fins ara, aquest gener. Una de les seves directores expressava l’alegria i el desig que la gent el veiés i el comentés: "Ha de servir perquè no ens n’oblidem".
I a fe que ho aconsegueix. He tingut la paciència de mirar-lo i certament aconsegueix que recordem aquells dies convulsos de l’octubre del 2019. Més enllà dels elogis corporatius, de la Jupol i de la Confederació Espanyola de Policia, que contemplen el documental com una reivindicació d’aquella invasió policial "per protegir els drets i la llibertat de tots els espanyols", el fet és que el pamflet més aviat tendeix a la comèdia. M’explico. Hi ha dos fragments que m’agradaria remarcar. El primer és quan els soldats espanyols (el rerefons és aquest: una acció bèl·lica contra un enemic poderós, "com l’exèrcit americà alliberant França") parlen dels que no van poder venir a Barcelona i de la tristesa que els va envair perquè "hi volien ser", perquè "ens agrada i tornaríem a anar-hi si fes falta". Això és un remake de la famosa arenga d’Enric V abans de la batalla d’Azincourt, passada, això sí, pel sedàs d’un melodrama on els antidisturbis ploren com nens davant l’enorme tensió d’aquella setmana on "els nostres projectils eren finits mentre que els seus eren infinits". S’obliden de dir, és clar, que els seus eren pilotes de goma i bales de fusells (que, per sort no van fer servir) i que els dels revoltats eren llambordes. El segon episodi és el del final, quan els esforçats herois tornen a casa després de la batalla. Amb música que imita la banda sonora de Gladiator, la càmera repassa els banderins de la seu de la UIP, com si es tractés de l’acadèmia de West Point, en un intent d’atorgar un aire èpic al que no va ser sinó una operació repressiva contra una societat que protestava per una injustícia.
Jo no el trauria del catàleg de Filmin. És "esbiaixat i dolent", com diu Jaume Ripoll, director editorial de la plataforma, però també ens ensenya que s’ho van prendre com una guerra. Van fer que la muntanya parís un ratolí ridícul. És el recordatori de com són i de què van venir a fer.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
