Les preguntes que ens deixa l'absentisme universitari

La setmana passada un correu electrònic va sacsejar la vida acadèmica de la Universitat Pompeu Fabra. El degà de Ciències Polítiques es va adreçar als seus alumnes per expressar-los una decepció profunda. Es queixava que sovint veia les aules mig buides, per la mínima implicació per part de molts alumnes i el poc rigor en els treballs.

La reflexió va obrir la capsa de Pandora de l'absentisme universitari. Però més enllà d’anar a classe o no, la carta del degà ens adverteix d’una cosa molt més important: va al cor d’allò que significa estudiar en una institució pública. Una cadira a la universitat té un cost elevadíssim; de fet, la matrícula només en cobreix una part. La gran majoria de l'esforç l'assumim com a societat a través dels impostos, cosa que vol dir que el país sencer s’implica en la formació del futur de Catalunya i dels seus estudiants. I això inclou molta gent que potser mai tindrà l'oportunitat de trepitjar un campus.

Per tant, assistir a una classe d’una institució pública no és només exercir un dret. També comporta un deure cívic, representa un compromís d’aprofitar l’oportunitat. Ara bé, seria injust descarregar tota la responsabilitat en els joves de qui es queixava el degà.

Les aules buides amaguen una realitat amb moltes arestes. D'entrada, perquè l'absentisme no és cap novetat: als anys vuitanta i noranta ja era molt comú, sobretot quan es compaginava la carrera amb la feina. Però l’absentisme actual coincideix amb un qüestionament més sistèmic.

Hi ha experts que diuen que la implantació del pla Bolonya ha tendit a infantilitzar l'alumnat.

En molts casos, els graus s'han convertit en una mena de batxillerat més llarg. 

Té sentit preguntar-se si la universitat és encara l’espai de curiositat i autoexigència que hauria de ser, o quin impacte tenen les pantalles sobre la capacitat d’atenció de les noves generacions. O fins i tot si hem de replantejar els models d’avaluació, especialment amb l’arribada de la intel·ligència artificial. O parlar dels professors… Les preguntes no s’acabarien.

Notícies relacionades

Els ‘apunts’ de Rigola

Escapada

Atenció, perquè aquests debats no posen en dubte el sistema universitari. Tampoc ho fa la carta viral del degà de ciències polítiques. Malgrat tot, l'excel·lència del nostre sistema públic està fora de dubte. Només cal obrir els rànquings internacionals de referència. Any rere any, Catalunya situa diverses de les seves facultats entre les millors del món. Es fa recerca de primer nivell i s'hi continua formant talent brillant.

Hi ha motius per a l'orgull. Però el desajust a les aules existeix. I resoldre'l correspon, principalment, a la mateixa comunitat universitària. Ara bé, el debat ens interpel·la a tots, perquè el compromís i l'esforç no apareixen de cop als divuit anys. Són valors que es construeixen al llarg de la vida, a casa, a l’escola i a l’institut. La universitat és només l'última baula d'aquesta cadena, i la seva excel·lència es treballa molt abans de trepitjar el campus.