¿Què seríem sense turisme?

En la distopia apuntada es buidarien els museus, els festivals de música que formen part de la marca Barcelona es quedarien amb la meitat d’assistents i esdeveniments com els partits del Barça també veurien minvats els seus ingressos notablement. Parlem de 15,6 milions de persones que han pernoctat a la ciutat durant el 2024 més uns 10 milions que ho han fet al seu entorn. A més, la connectivitat de Barcelona també decreixeria i es veurien en perill les 56 destinacions internacionals que ara gestiona l’aeroport, amb el que això comportaria de desajustament en les previsions macroeconòmiques.

És cert, però, que hi continua havent una valoració negativa del turisme (que hem convingut dir-ne turismofòbia) en una bona part de la població, especialment la que habita a les zones més afectades. La brutícia, l’increment dels preus de l’habitatge i dels preus en general, la proliferació de serveis de mala qualitat a causa del turisme low-cost i la consciència que el barceloní és "expulsat" de la seva ciutat continuen sent presents en enquestes com la feta pública recentment per l’ajuntament sobre la percepció del turisme. Tres de cada quatre ciutadans considera que s’ha arribat al límit, mentre que un 60% continua considerant (tot i que en un percentatge més baix que el de 2023) que el turisme és convenient per la generació d’oportunitats econòmiques.

Aquest diari ha defensat que el fenomen turístic és decisiu per al progrés i, alhora, ha assenyalat que s’han de posar sobre la taula les premisses que advoquin per la diversificació i la desestacionalització. És a dir, i com ja s’impulsa des del consistori i des de Turisme de Barcelona, una estratègia que tendeixi a prioritzar els visitants en funció d’interessos pròxims al turisme de qualitat i basat, entre altres eixos, en la cultura. No és una tasca fàcil, però no podem incórrer en l’error d’estigmatitzar un sector que genera i proporciona tanta riquesa. Convé endinsar-se en la resolució dels problemes puntuals, buscar un turisme que no solament sigui pilar del PIB sinó també un exemple de sostenibilitat i imatge d’una ciutat efervescent. L’alternativa radical i hipotètica de la distopia ens ensenya que no es pot imaginar un futur sense turistes, però sí un futur amb arguments promocionals que valorin més la qualitat, per a la mateixa supervivència del model i de la convivència ciutadana.