Salvar l’OMS

En aquest cas concret, el finançament prové de dos fonts principals: les aportacions obligatòries dels 196 estats membres en raó de la seva riquesa i la seva població, i com a segona font, les contribucions voluntàries. Comencem per assenyalar que, en els darrers anys, les contribucions obligatòries dels estats membres han estat entorn del 40% del total del pressupost. L’altre 60% pot venir de contribucions voluntàries extraordinàries dels estats i, sobretot, d’aportacions finalistes imposades pels finançadors privats com la Fundació Gates, que ocupa el segon lloc en el finançament de l’OMS, després dels EUA, i que representen un 88% del total de les donacions voluntàries. En resum, l’OMS no pot comptar com a garantit un 60% del seu pressupost. La resta pot variar i, en bona part, ve marcada pels interessos específics dels donants.

Vàrem començar l’any 2025 amb la notícia, ja esperada, de la retirada dels EUA de l’OMS, i per tant, de la seva participació en el seu finançament, a la qual es va afegir l’Argentina, i no podem descartar que ho facin altres estats. Un fort cop a les finances del màxim òrgan mundial dedicat a la salut universal, ja que la contribució nord-americana representava el 18% del pressupost. Això ha implicat que en el pressupost aprovat en la darrera sessió de l’Assemblea Mundial de l’Organització s’hagi hagut de plantejar una disminució de 900 milions de dòlars, i passar dels 5.300 milions en l’anterior exercici als 4.200 del proper, comptant, a més, amb un possible dèficit de 1.900 milions de dòlars.

Les motivacions exposades pels EUA van des d’una resposta insuficient davant de la pandèmia de la covid-19 i altres emergències sanitàries, un cert anquilosament i burocràcia excessiva de l’Organització, l’acusació de manca d’independència, especialment respecte a la Xina, i la disparitat entre les aportacions econòmiques dels EUA i de la Xina, no reflectit en la influència sobre les seves decisions.

Certament, l’OMS és una institució dependent de l’ONU i, per tant, filla del multilateralisme, i que ha quedat desfasada respecte al panorama polític mundial actual. Necessita reformes dràstiques urgents. Però és l’única institució internacional capaç de liderar els esforços davant les grans emergències i per la millora de la salut al món. No hi tenim alternativa, a la qual cosa cal afegir l’afebliment d’altres organitzacions de salut pública de gran prestigi com el CDC (Centers for Disease Control and Prevention) o l’FDA (Food and Drugs Administrations), afectades directament per les retallades polítiques de Trump.

Notícies relacionades

El fantasma de Gaza

Trump contra la Granota Gustau

Cal salvar l’OMS. En aquest sentit, a més de les retallades pressupostàries per al pròxim bienni, s’està estudiant l’increment d’un 20% de les aportacions obligatòries de cada Estat, a més d’algunes donacions extraordinàries d’alguns estats membres i, important, una aportació de 500 milions de dòlars per part de la República Popular de la Xina, per tal de cobrir el forat que la retirada dels EUA comportarà. Una acció perfectament consonant amb la rivalitat entre ambdues potències per aconseguir el lideratge mundial en tots els nivells. Benvinguts siguin els diners, però... substituir un amo per un altre no resol els problemes. L’experiència de comunicació i transparència amb la Xina de la covid-19 tampoc va ser exemplar, per dir-ho diplomàticament. I no ha estat l’única ocasió en què s’han provocat sospites d’ocultament d’informacions.

L’OMS necessita aparentar i ser independent, neutral, veraç i transparent. I això implica un finançament que no obligui a una certa servitud, ni respecte d’estats concrets, com tampoc d’aportacions privades finalistes al gust del finançador, que poden comportar que s’actuï més segons els interessos d’aquests finançadors, que no pas basant-se en les necessitats globals.