¿Crisi sanitària o manipulació?
L’hantavirus pot tenir una letalitat d’un 30% però, en canvi, es transmet poc i malament i té poca tendència a fer mutacions. No és el candidat ideal per produir una pandèmia
No és covid-19. S’ha repetit infinitat de vegades. El brot d’hantavirus del creuer MV Hondius hi té poc a veure, a banda que els dos episodis són zoonòtics, és a dir, tenen el seu origen en animals. Aquell era un virus totalment desconegut, que no sabíem com es comportava. Els hantavirus són coneguts perfectament des de 1978 i, concretament, la variant Andes, la protagonista dels fets actuals, des dels anys 90. Sabem que és perillós. Pot tenir una letalitat d’un 30%, però, en canvi, es transmet poc i malament (R0<1) i té poca tendència a fer mutacions. No és el candidat ideal per produir una pandèmia. En canvi, en un espai tancat, limitat, poc ventilat i amb alta densitat de personal pot fer mal. En resum: perillós per als que eren al creuer i quasi gens per a la comunitat.
Si això és així, a què ve tot aquest sidral mediàtic i polític a l’entorn del creuer amb persones infectades −i no pas infectat−?
La salut és un dels valors més importants, per no dir el més important, per als éssers humans. Qualsevol cosa que tingui a veure amb la salut desperta ràpidament el nostre interès.
D’això ja en va parlar el filòsof Michel Foucault quan va escriure de la biopolítica referint-s’hi com "el conjunt d’estratègies mitjançant les quals l’Estat i altres institucions gestionen allò que és fonamentalment biològic de l’espècie humana (naixements, mortalitat, salut, longevitat...)". Les administracions, els governs, no tan sols gestionen finances o recursos, també ens gestionen la vida i la salut. I amb una gran eficiència. I això vol dir que les eines i estratègies relacionades amb la biopolítica són enormement potents.
La societat postmoderna es caracteritza, segons Bauman o Beck, pel seu caràcter líquid i de risc. Res és segur. Tot varia constantment. I la societat hi reacciona amb desconfiança envers les institucions clàssiques i les considerades elits, i amb individualisme extrem. Vol solucions fàcils, senzilles i ràpides. I això és demanar molt en salut pública.
La biopolítica, mitjançant la utilització d’alguns mitjans de comunicació i de les xarxes socials, és l’estratègia perfecta per manipular i polaritzar la nostra societat fent voleiar la por i la inseguretat en un entorn, segons alguns, d’incompetència i mala fe.
La política actual, i especialment a l’Estat espanyol, és un fangar on sembla que tot s’hi val. I quan es parla de salut o de benestar, el terreny és especialment abonat. En vàrem tenir mostres l’any 2014 amb el cas d’Ebola transportat a Espanya, en un entorn certament de coses mal fetes. En vàrem tornar a tenir exemples abundants el 2009 amb la pandèmia de grip A i la moguda antivacunes. El zenit va arribar amb la covid-19 del 2020, plena de negacionisme i d’intoxicació de l’opinió pública mitjançant els mitjans de comunicació i les xarxes socials, i es va fer famós el terme infodèmia quan parlem de la "difusió ràpida de rumors, informació inexacta i notícies enganyoses amb relació a una malaltia infecciosa o un problema de salut pública paral·lelament a la seva propagació o evolució".
Semblava que s’havia tocat sostre, però no. Amb qualsevol aparent contradicció o rectificació, en un context electoral com l’actual, hem sentit de tot, fins i tot afirmacions com les d’un polític d’extrema dreta que ha arribat a dir que Pedro Sánchez "ha volgut crear una crisi sanitària portant a Espanya un vaixell amb un virus mortífer i que és capaç de provocar una epidèmia" per desviar l’atenció de temes de corrupció. Davant d’això, tan sols hi ha dues possibilitats: o alguns dels nostres polítics són uns ignorants gegantins, o són uns hipòcrites.
Però fa efecte. Hi ha gent que creu que estem davant d’un altíssim risc de pandèmia i que estem en perill.
Per capgirar situacions com aquestes, cal recuperar el prestigi d’institucions com l’OMS i els nostres serveis sanitaris públics, fins ara valorats com a excel·lents i ara empesos per un pendent de descrèdit progressiu en favor de la privatització. Hem de guanyar transparència, que no vol dir més informació, sinó millor, ràpida però no precipitada, comprensible, verificable i entenedora. Demostrar un bon lideratge professional i fer públiques avaluacions independents del que s’ha fet i de com s’ha fet. I seria bo mantenir alguns polítics lluny de càmeres i micros.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
