Bandada de cignes negres
La política no ho és tot, però de vegades és com si aconseguís paralitzar la vida d’un país. Per sort, només és aparença: la pertorba quan és política de baixa qualitat, però és improbable que redueixi la societat a l’immobilisme. Això sí: genera paràlisi institucional i ara ho tenim a la vida pública, amb l’aparició d’un esbart de
petits cignes negres. Nassim Taleb va perfilar el concepte de cigne negre com un esdeveniment impredictible, amb un impacte frontal que ens porta a veure les coses com un abans i un després. Ho van ser l’atac contra les Torres Bessones o, després, la covid.
El que tenim a l’Espanya de Sánchez és un conjunt de petits cignes negres, de Koldo a l’apagada, de la gestió de la dana a les gravacions de Leire Díez, de l’i-tu-més. Potser vna ser predictibles, si en considerem els antecedents. Aquesta bandada enterboleix molt i fa més gran la bretxa entre la societat i la política. En casos així, abans es parlava del regeneracionisme i algú es presentava a fi que la societat progressés amb estabilitat i no es retardés amb malestar. Ara com ara, el que tenim és que el tàndem PSOE-Sumar ha apagat els focus del macroconcert. A la dreta, Feijóo sap que presentar una moció de censura és perdre el temps i Vox té per enemic el PP i no Sánchez. Mentrestant, destaquen les veus d’un periodisme de baixa estofa, més d’interjeccions que d’arguments.
Com és costum, hi surt guanyant l’antipolítica i tornem a allò que tots els polítics són iguals. L’antipolítica és per als que ja veuen les urnes com un estadi fòssil de la vida pública, com una superfluïtat caduca en una època d’instantaneïtats. Tot i així, la tolerància i el pluralisme –el debat– només sobreviuran en la tan sotragada democràcia constitucional i representativa. I, si de cas, serà gràcies a la política. També és imprescindible –com veiem cada dia– l’honestedat de la gent de bé.
L’enrenou actual pot desbordar els tribunals, desprestigiar la fiscalia i, sobretot, trencar la quilla dels partits. Això rejoveneix la temptació antipolítica i la fugida reactiva cap als extrems. Amb els problemes de cadascú ja n’hi ha prou i l’electorat no està pels matisos perquè la pròpia complexitat d’aquests temps també genera allunyament. Si apareixen més robaperes polítics, la desafecció deixarà de ser passiva i col·loquial. Així comencen els processos regressius.
En espera d’un gran cigne negre que arribi de l’Iran o de Taiwan, ja gairebé no pensem en Trump sinó en les aventures truculentes de Leire Díez. En casos així, acostumem a dir que ja ho vèiem venir, però el cas és que l’apagada de finals d’abril ens va agafar sense transistors ni piles. Encara val la pena defensar la política com l’art del possible, malgrat que aquests dies augmentin tant els percentatges de poca vergonya i infàmia. Són uns cignes negres de baix vol i els seus excrements són molt corrosius.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
