La catalanofòbia d’Orriols
La líder d’Aliança Catalana comparteix amb els impulsors del procés l’odi a Espanya i una interpretació excloent de la catalanitat
Diu ufana Sílvia Orriols, alcaldessa de Ripoll i líder d’Aliança Catalana, que si li pregunten si odia Espanya la seva resposta és, "sens dubte", que sí, i immediatament precisa que l’odia "com a concepte". Per desgràcia, l’odi s’ha convertit d’un temps ençà en moneda corrent en la política catalana i espanyola. No vull ni imaginar la que es muntaria –amb raó– si un polític de la resta d’Espanya digués que odia Catalunya, tot i que sigui "com a concepte". Pensin-ho. No normalitzem aquesta aberració.
Que una política separatista manifesti el seu odi a Espanya no hauria de sorprendre ningú, ja que la seva ideologia es basa principalment en això: l’odi a Espanya. Abans ho van fer –de manera més o menys explícita– molts dels seus predecessors, tant de l’esquerra com de la dreta separatista, amb eslògans del tipus "Espanya ens roba" i un discurs profundament hispanòfob, d’un supremacisme envers els nostres conciutadans de la resta d’Espanya inconcebible a cap país del nostre entorn democràtic.
Semblava que el separatisme havia tocat fons moral amb Carles Puigdemont i Oriol Junqueras, que van consagrar els seus anys en el poder a un projecte identitari basat en la insolidaritat i un ethos regressiu incompatible amb la democràcia i la societat oberta. Però en un context mundial d’erosió galopant de la política institucional la frustració derivada del procés culmina a Catalunya amb la irrupció d’una política feréstega com Orriols. Comparteix amb els impulsors del procés l’odi a Espanya i una interpretació arbitrària i excloent de la catalanitat que desdenya el llegat dels grans prohoms de la història de Catalunya i el patrimoni dels seus principals historiadors, començant pel pare de la historiografia catalana i espanyola moderna, Jaume Vicens Vives. Impressiona el desconeixement sideral que Orriols i companyia, autoerigits en representants exclusius i abusius de la catalanitat, exhibeixen amb relació a la història de Catalunya i la seva persistent vocació de participar en les coses d’Espanya.
Notícies relacionadesNo obstant, malgrat la seva pura hispanofòbia, Orriols ha aconseguit guanyar-se simpaties antinatura entre alguns sectors de la premsa espanyola de dretes, fascinats per la seva contundència en la crítica contra les polítiques migratòries de l’esquerra. Per alguna estranya raó, alguns han decidit oblidar el fet constatat que Orriols detesta tant l’immigrant subsaharià que entra a Espanya de manera il·legal com el ciutadà d’Andalusia o de Múrcia que –amb tot el dret del món– decideix traslladar-se a Catalunya per continuar amb la seva vida en una altra comunitat del seu país. Desfem d’una vegada aquest greuge: un andalús no és un immigrant a Catalunya. Aquesta equiparació perversa –i impensable, per exemple, entre regions dins de França o d’Alemanya– també la comparteix Orriols amb Puigdemont i Junqueras, encara que el que més detesten tots ells és el català que se sent espanyol, és a dir, la immensa majoria dels catalans. Que ningú se senti enganyat.
Odiar Espanya és odiar Catalunya, i viceversa, perquè Catalunya és part constitutiva i indissociable d’Espanya. Dir que odies Espanya és tant com reconèixer que odies la majoria dels catalans. És, en realitat, una manifestació inequívoca de catalanofòbia.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
