El dit apunta a Feijóo
Resulta inconcebible que un partit que vol governar un estat democràtic vagi tan descaradament en contra dels drets lingüístics de part de la gent que vol governar

Malgrat que Aznar parlava català en la intimitat, en els temps feliços del Majèstic, és un fet que l’amor pel nostre idioma va durar els quatre segons d’aquell idil·li impostat. Ràpidament el PP va tornar al seu esport preferit, que sempre ha estat el de consolidar Espanya des de la base de la nació castellana, amb un menyspreu agressiu contra qualsevol altra nació històrica. I per això l’atac a la llengua catalana és central i prioritari, perquè sempre ha entès que el fet lingüístic també és central en la concepció nacional de Catalunya. A través de la desaparició del català, el PP aspira a fer desaparèixer la nostra identitat, i a aquesta fita hi dedica grans esforços des que va néixer com a partit, no endebades és l’hereu de les pitjors tradicions de l’espanyolisme reaccionari.
És cert que l’obsessió contra el català és estructural en el nacionalisme espanyol, i no només es practica a la dreta i l’extrema dreta, perquè l’esquerra espanyola hi ha participat amb igual persistència. El català està en una situació de degradació greu en tot el territori de la parla (amb especial gravetat a les Illes i al País Valencià), i a aquesta situació agònica no hi ha arribat per la inèrcia del temps. Des del 1714, l’esforç d’Espanya per anorrear-lo s’ha concretat en milers de lleis, prohibicions i persecucions, i en democràcia, per bé que ha baixat la intensitat, és un fet que ha persistit la voluntat de minoritzar-lo. Sigui com sigui, des de fa tres segles, cada generació de catalans ha hagut de lluitar per "salvar els mots", en bonica expressió de Salvador Espriu.
Notícies relacionadesAra la lluita se situa a Europa, on el pacte de Junts amb el PSOE ha obert una possibilitat fins ara inimaginable: poder fer servir el català al Parlament europeu. A l’hora d’escriure l’article, el tema està al tall del ganivet i pot avançar el tràmit, o caure, però passi el que passi, els responsables estan perfectament identificats. Per una banda, noblesa hi obliga, cal reconèixer que el ministre Albares està desplegant tota la seva capacitat per intentar l’aprovació, incloent-hi facilitats, pagament de la despesa, validesa jurídica, etcètera. Aquesta vegada el PSOE està complint –o intentant complir– amb el pacte, i el canvi de criteri, en aquest sentit, és substancial. Però a l’altra banda, el mateix PP ha reconegut que no només hi està en contra, sinó que ha treballat intensament per evitar que el català es pugui fer servir, fins al punt d’implicar el mateix Feijóo en pressions i trucades. L’‘Abc’ explicava, per exemple, que el líder del PP havia aconseguit personalment que Tajani, el ministre d’Exteriors d’Itàlia, li garantís el boicot. La campanya que ha fet per desprestigiar el català ha estat tant important, que certament fa naufragar la possibilitat. Així doncs, el PP que aspira a governar Espanya, incloent-hi els 10 milions de catalanoparlants, ha deixat clar que el català és un casus belli, que no pertany a la cultura que cal preservar i que, ras i curt, treballa perquè desaparegui. Jordi Basté s’ho preguntava l’altre dia: "Per què aquesta aversió profunda, visceral, patològica cap una llengua que també és patrimoni de l’estat que diuen defensar?". La resposta és evident: la seva concepció de l’estat no inclou una Catalunya catalana. Ho sabem, ho hem patit i ara en tenim la darrera evidència, per bé que resulta inconcebible que un partit que vol governar un estat democràtic vagi tan descaradament en contra dels drets lingüístics de part de la gent que vol governar. I no només, perquè en fer-ho envia un senyal: que abandona tota opció de situar-se en el centre polític, i assumeix com a única alternativa posar-se en braços de Vox. En tot cas, més enllà dels baixos instints de la política, amb aquesta actuació desmesurada, el PP es declara enemic de l’idioma català.
Una declaració que també parla de la seva concepció d’Europa, clarament contrària a la identitat europea, forjada en la pluralitat de cultures i identitats. El català és un idioma parlat per més persones que altres idiomes de la UE com el finès, el danès, l’eslovac, els bàltics, i molts altres. És a dir, és un fort patrimoni europeu. Però el PP vol per a Europa el mateix que per a Espanya: uniformitat, domini i menyspreu per la diversitat cultural. A Espanya, ho sabíem. A Europa ha fet la rúbrica.