‘Spain left out’
L’Executiu espanyol està cometent molts errors en política internacional que poden generar-li l’efecte invers: de tant buscar el protagonisme forçat, acabarà aconseguint la irrellevància
La política exterior de Pedro Sánchez reduïda a una piulada. "Nothing about Ukraine without Ukraine. We must remain united", proclama a X en perfecte espanyol de la Real, l’únic fòrum on li han donat la paraula. A l’altre fòrum, el de veritat, el de la cimera de Londres entre la UE i els Estats Units, amb el canceller britànic d’amfitrió i amb el vicepresident nord-americà JD Vance fent els honors, Sánchez n’ha estat exclòs. I per bé que podria semblar un fet aleatori, fruit del poc pes que té Espanya a la política internacional, sembla força clar que ha estat una exclusió volguda i explícita. En el rerefons, els greus errors que està cometent l’Executiu de Sánchez en política internacional, amb el tema OTAN i Huawei a l’escenari.
El primer error va tenir més caràcter de propaganda política en clau interior que de decisió internacional. Assetjat pels múltiples problemes que el rodegen, Sánchez va simular enfrontar-se a dues bèsties negres del populisme progre: Trump i l’OTAN. No ca dir que li va sortir tan malament la jugada que fins i tot calia una lupa per trobar-lo a la foto de l’acord, relegat a la cantonada dels lavabos. A banda de quedar públicament desmentit i d’haver de plegar-se als termes de l’acord, va aconseguir enfurir l’administració americana, la memòria de la qual és elefantina. I no perquè Sánchez volgués un acord millor –cosa lògica en un procés negociador– sinó perquè va necessitar l’enfrontament per tal de treure pit i simular un paper que internacionalment no té. Ras i curt, va fer de mil homes i va quedar escaldat.
Però el tema de fons, la poteta del qual augura un escàndol que no pararà de créixer, és la febre pro Xina que li ha agafat a l’executiu socialista, i que ha posat en avís no només els nord-americans, sinó també els membres de la UE. Especialment preocupants els contractes de control d’informació que des del 2020 està fent Espanya amb Huawei, el gegant tecnològic xinès. El primer contracte amb l’empresa xinesa per arxivar les dades sensibles de la Seguretat Social ja va disparar algunes alertes, fins al punt que la UE va avisar d’un alt risc d’espionatge, no endebades la llei estatal xinesa que es va promulgar el 2017 és molt rotunda: tota empresa del país ha de compartir amb el govern xinès els secrets que pugui acumular. Per això mateix, Huawei està vetada a les xarxes d’informació de França, Alemanya i la majoria de països europeus. Tanmateix, lluny de corregir l’error i no facilitar l’espionatge de dades, el nou contracte per 12,3 milions entre el ministeri d’interior i Huawei dispara l’alarma molts decibels, no endebades l’empresa xinesa gestionarà i guardarà totes les escoltes telefòniques policials amb autorització judicial, entre d’altres les de terrorisme, crim organitzat i espionatge. El risc que la intel·ligència xinesa sigui depositària de tota aquesta informació es dona per fet, i lògicament complica la seguretat d’altres països. Per això els EUA han avisat Espanya que quedarà exclosa de la informació clau en matèria de seguretat. En aquest sentit, resulta fàcilment explicable que Sánchez no hagi estat convidat a la cimera de Londres, i probablement no ho estarà en moltes altres de la mateixa naturalesa.
Notícies relacionadesSi tot plegat ja representa una preocupació important, hi ha un altre aspecte que obre una altra pantalla polèmica: els tres noms pesants que faciliten la relació del PSOE amb la tecnològica xinesa –Zapatero, José Blanco i Antonio Hernando–, que tenen tots els elements per derivar en escàndol. D’una banda, ZP fa anys que conrea la relació comercial i econòmica amb la Xina. I de l’altra, no sembla casualitat que Huawei hagués escollit l’empresa Acento –fundada per Blanco, exministre amb Zapatero– per a fer funcions de lobbista. Altrament, qui hi treballava? La dona d’Hernando, Anabel Mateos, escollida en el darrer congrés socialista per substituir Santos Cerdán… Massa relacions, massa vasos comunicants inquietants, massa riscos i molt poca claredat converteixen tot el tema Huawei en una bomba de temps que té tots els números d’explosionar al setembre.
Sigui com sigui, l’Executiu espanyol està cometent molts errors en política internacional que poden generar-li l’efecte invers: de tant buscar el protagonisme forçat, acabarà aconseguint la irrellevància.
