¿Aranzels a Europa del 50%?

Quan el 1988 el comunisme es va esfondrar, un altre eminent professor americà, Francis Fukuyama, va escriure El fin de la historia. La democràcia havia guanyat i era el futur. ¿Quant trigarien els règims autoritaris a assumir-ho? Però Fukuyama diu avui que Amèrica va cap a un règim iliberal.

Trump és la gran amenaça a l’ordre polític i econòmic que ha intentat –no sempre bé– regir el món des de la derrota de Hitler el 1945 i, encara més, des de la caiguda del comunisme. Trump –s’ha vist en el seu recent viatge al Pròxim Orient– aposta per un ordre mundial fruit dels pactes entre les grans potències i els homes forts que enviïn (sigui com sigui) en aquests països i les seves àrees d’influència: Estats Units (¿amb el Canadà i Groenlàndia?), Rússia, Xina, Aràbia Saudita... Clar, els Estats Units han de ser el primer i Trump admira els pocs contrapoders que tenen Putin, Xi o el príncep de l’Aràbia.

La primera idea del MAGA (Fem que Amèrica torni a ser gran) és recuperar el poder industrial americà a través de les tarifes aranzelàries. Per això "l’alliberament" del 2 d’abril. Però va haver de rectificar perquè els mercats –les bosses, els bons USA i el dòlar– van caure en picat. I Scott Bessent, el secretari del Tresor, li va fer veure el perill. Va renunciar llavors a domesticar immediatament la Reserva Federal –garantia d’una política monetària independent–, va suspendre per 90 dies les brutals "tarifes recíproques" i va arribar a un acord provisional amb la Xina.

He escrit –dues vegades– que la realitat econòmica i el pragmatisme de Bessent –sap que Trump és el cap, però que l’economia és l’economia– estaven començant a domar el president. Que Trump rectificava. Però les lectures optimistes pequen de voluntarisme. El cap de setmana passat l’agència Moody’s va retirar al deute americà la triple A. Cap de les tres grans agències de qualificació de deute tenen ja confiança cega en Amèrica. El seu deute és massa alt, tendeix a pujar i les polítiques de Trump sembren dubtes. El proteccionisme pot tirar a l’alça la inflació i castigar la inversió i el creixement.

I l’aprovació dijous de la seva gran llei fiscal, que fa fixes les grans rebaixes d’impostos del seu primer mandat i que no garanteix ni un augment dels ingressos ni una substantiva retallada de les despeses, pot fer que el deute americà pugi fins al 120% del PIB en pocs anys. ¿Podrà mantenir-se així el dòlar com a eix de l’economia mundial?

Trump va treure la seva llei a la Cambra de Representants per un sol vot. I queda el Senat. És una victòria fràgil que, a més, no va agradar als mercats. Però ha fet que Trump s’encoratgi i hi torni. Ha prohibit a la Universitat Harvard –un dels símbols del softpower– tenir estudiants estrangers. ¡Per raons de seguretat nacional! I ha amenaçat Europa amb aranzels de ni més ni menys que el 50% l’1 de juny. Una catàstrofe. Ara estan en el 10% i amb les "recíproques" eren el 20%.

¿Una altra proesa –com l’anterior 175% a la Xina– per negociar des d’una posició de força? Possible. Però... U, Trump i Xi decideixen sols i Europa és un concert poc concertat de líders. Dos, al juny hi ha una important cimera de l’OTAN i Trump amenaça amb rebaixar la protecció americana i deixar Europa –als països de l’Est– indefensos davant Putin. Tres, la Xina és una gran potència militar i Europa són 27 països, en alguns hi ha cavalls de Troia, i en alguns (Espanya) gent en el Govern que confia en les jaculatòries Yolanda per frenar Putin.

Notícies relacionades

Desolació de la soledat

La UE alça la veu davant Israel

¿Què passa? L’indomable continua indomable. Europa va lenta cap al xoc amb un Trump impredictible. I Espanya, que només és Espanya, l’afronta debilitada perquè no sap arribar a mínims consensos.

Així, juny pot ser un mes tan gelat com un gener d’abans. ¿L’esperança és que els mercats forcin Trump a una altra marxa enrere.