Franco era l’obstacle
Escriure sobre Franco em crea certa incomoditat. És ja un passat llunyà i convé mirar al futur, que –no només aquí– és més incert del que semblava a l’inici del segle. Però sense analitzar el passat es pot incórrer en greus errors. La memòria històrica –no la propaganda sectària– és saludable.
Reflexionarem, doncs, sobre Franco aquesta setmana en què dijous farà 50 anys de la seva mort. El 20N del 75 jo no havia fet els 30 anys i la notícia –semblava imminent des de feia temps– em va produir satisfacció, com a molts ciutadans que esperaven la llibertat i la democràcia. Amb la mort de Franco desapareixia l’obstacle que impedia que una societat nova –molt diferent de la dels anys 40, 50 i fins i tot primers 60– visqués en llibertat. Com va dir Adolfo Suárez, que fos legal el que ja era normal a nivell de carrer. L’Espanya de llavors ja volia ser lliure i europea, però no podia fer el salt endavant per una dictadura cada dia més moribunda.
Franco era l’obstacle que paralitzava una societat a la qual el vestit de la dictadura se li havia quedat no petit sinó prehistòric. Els dies següents a la seva mort –malgrat totes les pompes oficials– vaig sentir com si m’haguessin tret un pes molest. La constant, però minoritària, resistència a la dictadura ja s’havia transformat en una desacomplexada protesta democràtica. Impacient, però tenallada. Santiago Carrillo, el líder del satanitzat PCE, havia fracassat en allò de fer caure Franco amb la VNP (Vaga Nacional Pacífica), però va encertar en la seva prescripció: la Reconciliació Nacional. Gairebé tothom apostava per la llibertat, però ningú volia enfrontaments que recordessin la Guerra Civil. I a Catalunya cantants com Raimon, Serrat i Llach ja eren part del paisatge.
Els empresaris i els treballadors sabien que el futur era Europa, i que no estar per la porta del darrere d’un acord comercial exigia democràcia, com ja va posar en relleu el Congrés de Múnic del 1962, en el qual polítics de l’exili i de l’interior –reunits per primera vegada des de la Guerra Civil en un congrés del Moviment Europeu– van exigir que Espanya no entrés en el llavors Mercat Comú sense unes prèvies eleccions lliures.
Així, l’acord –oblidant el passat– dels polítics pragmàtics del règim com Suárez i de l’oposició democràtica (González, Carrillo, Pujol) va ser relativament fàcil. I Joan Carles, nomenat rei i successor per Franco, va obrir de seguida (juliol del 76) la transició amb la dimissió d’Arias Navarro. Després, el règim –no sense tensions amb el búnquer– es va autodissoldre i hi va haver eleccions just un any després.
Avui, Espanya és una democràcia homologable a les dels països europeus. Tot i que la història dels pobles no es pot esborrar. Pretendre una altra cosa seria una estultícia. I, cert, la democràcia no és el paradís. Churchill ja va dir que era el pitjor règim polític, excepte tots els altres. Però avui vivim en democràcia. Malgrat el cop d’Estat del 81, malgrat ETA i malgrat la greu polarització.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
