Davant el perill europeu

Hem sigut un soci rellevant de la UE els últims anys. En la creació del fons de regeneració econòmica, el primer i decisiu gran endeutament de la UE. Però falta consens en política exterior. Tant el PSOE com el PP poden governar i tots dos formen part dels dos grans partits aliats a Europa. Però el PP utilitza Brussel·les per castigar Sánchez. Fins al punt de no votar la presidència d’Ursula von der Leyen per la presència al seu equip de Teresa Ribera. ¡Així no anem bé!

Després hi ha el repte del populisme d’extrema dreta. Va créixer després de l’elecció de Trump el 2017 i per causes semblants. La protesta ja no va als socialdemòcrates o al centredreta perquè han governat des de fa molts anys. I l’extrema dreta creix al capitalitzar també protesta social. Marine Le Pen és la primera a França en el vot obrer. I a Espanya, Vox és l’opció preferida dels electors més joves. L’Estat del benestar no ho pot solucionar tot, però genera moltes expectatives que en alguns casos –l’habitatge a Espanya– no s’han complert.

El populisme vol marginar el centredreta i els socialdemòcrates que manen a la majoria de països. L’extrema esquerra és gairebé irrellevant a Europa, tot i que a França i Espanya encara es creu el centre del món. Avui a Europa la gran divisió, la fonamental, ja no és entre dreta i esquerra –que també–, sinó entre els corrents europeistes i democràtics i l’extrema dreta nacionalista, que vol soscavar la democràcia i el projecte europeu. L’última cosa. A Romania, el PIB per càpita ha pujat del 44% de l’europeu, quan el 2007 va entrar a la UE, al 78%. Però molts romanesos han emigrat i els improvisats partits no han funcionat. I en les presidencials de diumenge va estar a punt de guanyar George Simion, que es defineix com a trumpista i va quedar molt per davant en la primera volta. Al final, va vèncer Nicusor Dan, l’alcalde independent i europeista de Bucarest, amb un 54%. Però el triomf de l’extrema dreta a Romania hauria sigut un gran cop al projecte europeu.

Notícies relacionades

El bus, les altres Rodalies

Crits, fum i gresca

A Polònia governa Donald Tusk, el PP europeu, i el seu únic enemic és l’extrema dreta del PiS. En les presidencials, Tusk ha donat suport a l’alcalde de Varsòvia perquè l’actual president –encara del PiS– no continuï boicotejant les seves reformes. Ha guanyat el candidat de Tusk, però amb el 31%, amb molt poc avantatge sobre el del PiS. I el tercer és encara més extremista. La segona volta de l’1 de juny serà complicada. I a Polònia –antic país comunista– l’esquerra és residual. Anem a Portugal. Cinc eleccions en tres anys perquè els dos grans partits –que es porten molt millor que el PP i el PSOE– no han sabut donar estabilitat. El líder de la dreta, Luís Montenegro, va perdre una moció de confiança perquè el líder socialista va veure la seva gran oportunitat. Però el resultat és terrible. La dreta ha guanyat i ha pujat escons, però és lluny de la majoria absoluta. Els socialistes han tingut un pèssim resultat i perden 900.000 vots respecte a quan els liderava fa dos anys el moderat António Costa (avui president del Consell Europeu). A l’esquerra del PS, el no-res. I l’extrema dreta del Chega empata amb els socialistes i des del 2019 ha passat de la irrellevància al 22,6%

Sánchez i Feijóo han d’anar al racó de pensar. Amb el tot a l’esquerra és gairebé impossible que Sánchez repeteixi la carambola del 2023. I Feijóo no pot pactar amb Vox si vol ser com Merz a Alemanya, Tusk a Polònia i segurament Montenegro a Portugal. ¿Pensaran.