El curs serà encara pitjor que dur

La trobada Illa-Puigdemont ha sigut un pas endavant. Només una foto. Però Illa amb els braços empàticament oberts rebent Puigdemont i el de Waterloo acudint a la delegació de la Generalitat a Brussel·les i saludant amb aire satisfet l’actual president ho diu tot. Puigdemont admet, de facto, que Illa és el president legítim i Illa, que Puigdemont és el seu honorable antecessor. La dreta de Madrid ataca la trobada, però la llei d’amnistia està avalada pel Constitucional i en les tres eleccions catalanes que hi ha hagut des del 155, el partit de Puigdemont ha sigut sempre un dels tres primers. I durant l’última campanya electoral –abans del Constitucional i que Junts es revalidés com a segona força– Sánchez-Llibre, president de la patronal catalana –amb la junta de Foment–, va rendir visita a Puigdemont. Abans Foment, ara Illa, han aixecat acta que un país necessita comptar amb la primera força de l’oposició. Malgrat xocs del passat i les seves grans divergències.

Aquest és un dels greus problemes de Sánchez. La seva investidura va ser legítima i el mateix Feijóo –amb pas parsimonial– el va anar a felicitar. Però governar llarg contra el primer partit de l’oposició –que a més té més escons– és una assignatura endimoniada. Més quan l’amnistia va incendiar el debat politicoconstitucional i va enervar part del poder judicial. Començant pel Suprem.

A Sánchez el jutjarà el futur. Ha desinflamat Catalunya, l’economia ha anat bé –millor del que s’esperava– amb la seva aposta keynesiana, per injectar poder de compra amb pujades del salari mínim i les pensions. Però la polarització política –que ell i Feijóo han portat a extrems– és el gran coll d’ampolla del futur.

A TVE, Sánchez, menys hàbil del convenient per a un president atacat, només es va defensar. Bé, al dir que ell insulta menys. Rígid en altres moments, i fins i tot equivocat. Ja suma set anys i els preus de la vivenda s’han disparat. No és que estigui fallant el mercat, sinó que des de fa molts anys l’Estat (les administracions) no ha fet vivendes, tot i que sí escoles, i fins i tot assumit les concertades, i hospitals. Hi ha, per tant, un greu problema d’oferta i un boom de la demanda que no s’arregla amb mesures pal·liatives, que perjudiquen el sector privat.

Notícies relacionades

Illa va a la muntanya

La Xina exhibeix poder

Però el fons és un altre. Sánchez va dir que seguiria, fins i tot sense pressupostos, per continuar les seves polítiques socials. No és gens normal en un país europeu. Però no va admetre el seu autèntic drama: l’absència d’una majoria operativa. Només té majoria negativa: la por d’un Govern del PP aliat amb Vox. Potser té pressupostos –tot i que no crec que Illa pugui fer miracles–, però li serà difícil governar perquè no té majoria coherent. Les 37,5 hores de Yolanda Díaz –que es votaran dimecres– no tenen el sí dels partits de centre, que només el recolzen perquè –Aitor Esteban dixit– el PP no té brúixola. Però el pitjor és que el Govern –més ben dit, Sumar– no renuncia a polítiques per a les quals no té majoria. Així només s’enreda i es crespa tot. La llei del sòl –imprescindible– està aparcada perquè a Sumar (i d’altres) no els agrada. I el PP no vol res que pugui donar aire a Sánchez.

No és manera de governar. Ni de fer oposició, negant-se a tot, ignorant Catalunya i Euskadi i sense desenganxar-se d’Abascal. El quadrimestre serà dur. Va dir que vol seguir. Però el pitjor és descarrilar.