La llengua
El pati del darrere d’Illa
Hi havia indicis que, amb Illa a la presidència de la Generalitat, anava canviant el to polític de Catalunya, després dels anys desventurats del procés. Amb Illa el PSC ha anat ocupant l’espai central que Pujol va fer-se seu en dissoldre’s la UCD de Suárez. En casos així, els problemes apareixen al pati del darrere.
És molt curiós perquè amb Suárez va tornar Tarradellas, el pujolisme volgué esborrar les seves empremtes del mapa i és Illa qui ha volgut recuperar els trets més convincents del tarradellisme –respecte institucional, gestos de calma, desideologització del catalanisme, cert ordre. Així han passat temps difícils, agitats al conjunt d’Espanya pels pactes de Pedro Sánchez per mantenir-se a la Moncloa. Salvador Illa està més ben resguardat, encara que amb fragilitat parlamentària. Si hi ha passadissos coincidents entre els pactes de Pedro Sánchez amb ERC i els de Salvador Illa és una hipòtesi que es reforça amb el Pacte Nacional per la Llengua, donat que la política lingüística va ser una parcel·la cedida a ERC. Hi ha qui justifica el Pacte com a maniobra per dividir l’independentisme i tenir marge per quan el Constitucional sentenciï sobre el 25 per cent d’ensenyament en castellà.
Una altra manera de veure-ho és que Illa ha assumit unes propostes lingüístiques que cada cop tenen menys a veure amb la realitat, la dels individus, de les empreses i de l’evolució social. És més: difereixen del governar per a tothom que va formular Tarradellas amb el seu "Ciutadans de Catalunya!". L’actual Pacte dona suport al lobby monolingüista però, sobretot, no sembla tenir en compte els que –per exemple– votaren massivament per Ciutadans, anaren a les grans manifestacions contra el procés o no volen tanta immersió lingüística.
Notícies relacionades¿Es pot ser seriós i formal a la presidència de la Generalitat alhora que s’aprova una iniciativa d’enginyeria lingüística aliena al bilingüisme vital de la societat catalana? L’eslògan és grotescament desproporcionat: crear 600.000 catalanoparlants més, en cinc anys. És com si, en lloc de llengües vives, s’estigués parlant de repoblació forestal o electrificar zones desateses.
El Pacte sembla no tenir en consideració milers i milers de decisions individuals dia a dia, nous hàbits lingüístics, mudances generacionals, bilingüisme familiar, anar i venir dels algorismes, els efectes incalculables de la immigració. En temps d’intel·ligència artificial i pòdcast, això sona a caixa o faixa. És a dir: poseu 200 milions a l’any per a més ensenyament del català i Catalunya serà més catalana, i la cultura en català serà més catalana. És tot el contrari del que és raonable: donar flexibilitat a la immersió lingüística, un pas que la societat catalana necessita fer aviat i bé. El Pacte Nacional per la Llengua no contempla una societat en canvi constant. Està lligat al pal del mateix de sempre sabent que aquests tractaments d’urgència solen acabar sent impositius i poc obeïts. Hi ha un altre camí i és més barat: es tracta d’entendre’s en dues llengües, casa per casa i barri per barri.
