La feréstega domada
M’agrada consultar la possessió dels partits del Barça quan ja han guanyat, ja que les xifres solen ser el reflex científic del domini vist al camp. No obstant, dimarts contra el Newcastle la possessió superior (un 54%) definia el contrari: el desajust, l’intent d’evitar que els magpies o garses (ocells lladres, atrets pels objectes brillants) robessin la pilota als culers. Els blaugranes van trenar unes 400 passades, menys de la meitat del que és habitual , i la majoria van ser per defensar-se, caçar algun rebot o treure’s la incomoditat de no poder combinar. De fet, tres dels quatre partits d’aquesta temporada en què van patir sense ritme van ser contra equips anglesos i en sòl britànic: en la lligueta contra el Newcastle i el Chelsea, i dimarts. ¿Hi ha una explicació per a aquest fenomen?
Ho intentaré. Des de fa un parell de dècades, els diners dels inversors han transformat el futbol anglès. Alguns clubs han optat per un estil més elaborat –Guardiola i Arteta al City i l’Arsenal–, però la classe mitjana de la Premier s’ha fixat més en la força que en el talent. Es creen plantilles cares, de 30 jugadors o més, ja que la competició és llarga, però es continua confiant en un futbol essencial, de cames i pulmons, i amb algun mag del toc (forà) que els dirigeixi. A les grades una afició incansable, que canta i celebra els córners com si fos mig gol.
Quan juguen a Europa, l’orgull d’aquesta tradició els fa redoblar totes les forces, i l’única manera de combatre el seu entusiasme és domant la fera. Contra el Newcastle, el Barça només va treure el fuet en el tram final del partit, i mig per casualitat es va emportar l’empat. Però per domar i dominar, i més quan els directors Pedri i Bernal semblaven vigilats per agents de l’MI5, la feina havia de començar per la defensa, però els dos laterals –Araujo i Cancelo– van jugar de forma anàrquica. Per la seva banda, Raphinha i Lewandowski segueixen erràtics i la seva pressió a la davantera va ser ineficaç. Per guanyar al Camp Nou caldrà hipnotitzar les garses com si la pilota fos una joia rutilant: es mira però no es toca.
