El proveïdor de felicitat

Normalment, els escriptors foscos, turmentats, recargolats, si és possible propensos a alguna o diverses addiccions, solen tenir millor reputació artística que els que, com Mendoza, i citant de nou la florida acta del jurat del Princesa d’Astúries, són capaços d’escriure "lluminoses pàgines" armats amb l’humor i amb l’objectiu d’explicar una història, res més i res menys. A Mendoza, segons recorda David Morán a EL PERIÓDICO, el van premiar amb el Premi Franz Kafka el 2015 per la seva "narració magistral, visió humana dels esdeveniments i un sentit de l’humor mordaç", i amb el Cervantes un any després, per tornar al lector "el plaer pel relat". El plaer d’explicar fent riure, de practicar esgrima d’alta escola amb una espasa de fusta i un clavell de broma al trau que amara la cara de qui es posa a tret, està a l’abast de pocs.

El detectiu manicomial de la sèrie que va començar amb El misterio de la cripta embrujada i l’extraterrestre que buscava Gurb a la Barcelona preolímpica comparteixen una mirada tendra i, alhora, afilada al món. La seva perplexitat davant la realitat (política, social, urbanística, relacional...) feia riure i pensar alhora, com només els mestres de l’humor saben fer-ho. I amb això, com diu el jurat del Princesa d’Astúries, els lectors se sentien feliços, almenys mentre durava la lectura.

Avui, la llista de motius per a la perplexitat és llarga. Alhora que l’art narratiu de Mendoza era premiat, se sabia el que el president del Govern central pensa d’aliats i adversaris quan escriu whatsaps que creu que són privats; el president dels EUA va dir "un home jove, atractiu, dur" al nou líder de Síria, el mateix per la captura del qual, fa uns mesos, Washington oferia quasi 10 milions de dòlars; i per art d’encantament, els botxins es presenten com a víctimes, els repressors s’omplen la boca de llibertat, els pronoms són armes polítiques i tot un país es pot quedar sense llum sense que ningú sàpiga encara per què.

Vivim en un temps que abusa fins a desvirtuar la paraula relat, i com a tal estem envoltats d’històries. Generacions senceres han convertit la seva pròpia vida en un relat, que expliquen diàriament a les seves xarxes. Publiquen fotografies i vídeos que editen en segons, difonen mems, construeixen personatges protagonistes i secundaris que aporten argument i color a la història de les seves vides. ¿Com serien les xarxes socials de Gurb? ¿Mestre del postureig a Instagram, enginyós i simpàtic a TikTok, professional i robòtic al seu LinkedIn? Consumim més històries que mai, professionals i aficionades, la majoria en vídeos breus que passem amb el polze en un scroll infinit que roba atenció, temps i esquinçalls de vida. I, no obstant, és molt dubtós que tantes històries proveeixin felicitat. No ens veig, la veritat, socialment sobrats d’aquesta.

Notícies relacionades

¿Ha tornat Vinícius?

¿Pot seguir Sánchez?

Els grans mestres del relat, com sens dubte ho és Mendoza, tenen aquesta destresa. És igual el format: literatura, música, cine, pintura... Un narrador no només crea mons, universos sencers, sinó que és capaç de fer oblidar el de cada un, de modificar l’estat d’ànim, d’influir en la visió del món. D’aquí ve la sensació d’orfandat que tot bon lector sent quan acaba un llibre i la paraula final marca el comiat dels seus personatges; o la capacitat dels pintors d’aturar el temps, d’atrapar l’atenció en les seves pinzellades, ja siguin suaus, gruixudes, ràpides, seques, nervioses o imperceptibles; o el do dels músics de convertir les seves cançons en estats d’ànim.

Un bon relat no és una experiència que pugui atrapar-se en una foto, un vídeo ni tampoc en un article de diari. Un bon relat sols el pot explicar un gran narrador. Com Mendoza, el proveïdor de felicitat..