Estarem bé
Un pasillo del Hospital Can Ruti de Badalona el día del apagón eléctrico. /
Cada vegada que viatjo per motius de feina, la literatura, el periodisme, la meva germana em pregunta no per telèfon, perquè és impossible trobar un forat per a aquesta trucada, ja que l’existència de les mares transcorre al ritme accelerat que determina la cura dels seus fills, sinó mitjançant un breu missatge, si m’ha acompanyat L. "¿Està L. amb tu?" o "¿ha anat L. amb tu?" solen ser les variants d’una qüestió que busca una resposta tranquil·litzadora, la seguretat que a mi, la seva germana gran, no em passarà res, allà on vagi, i que, si em passa, estaré acompanyada. "Millor, així no estàs sola", respon ella si li dic que sí, que L. ha vingut amb mi on sigui, tot i que, al llarg dels molts anys que fa que portem vides diferents, ella la seva i jo la meva, hi ha hagut ocasions en les quals he estat a punt de mentir-li quan en realitat estava sola, i així em sentia.
Però soc incapaç de mentir, ni tan sols de manera pietosa, i explico, fins i tot, més del que hauria d’explicar, com si les paraules que s’arremolinen al meu interior com un torrent descontrolat necessitessin sortir, buscar un altre curs diferent, el dels altres, fartes de la falta de repòs, de calma, ansioses per buscar altres realitats en les quals significar, més lluminoses que la meva foscor, semàntica i vital. Em costa deixar que la llum m’il·lumini, en fujo, visc en un estat d’apagada permanent, en la penombra, fins i tot escric així. També estimo d’aquesta manera, sentint-me permanentment insatisfeta, frustrada, mai és suficient, el que he aconseguit, el reconeixement, les sinceres lloances, els afalacs. I han d’estimar-me així, no dono cap altra opció. No és fàcil estar al meu costat, compartir els meus esforços, no sempre nocturns, i saber que hi ha dies en els quals l’únic que se’m pot dir és t’estimo, fins i tot sabent que no servirà de res, que rebré aquesta frase com si fos l’emoticona del polze cap a dalt. L. ho sap i, malgrat això, em continua acompanyant, en els viatges de feina i en la vida, sense dubtes ni condicions, per molt irracionals, i nocius, que siguin alguns dels meus pensaments, dels meus comportaments. És extraordinària, i el seu amor també, pacient mentre subjecta la porta del lavabo al tren, ja que a la meva fòbia als ascensors se suma la de quedar-me tancada als lavabos públics, però ella l’aguanta, m’aguanta, em sosté. Fins i tot quan no la deixo que ho faci, disposada a sortir enmig de la nit a buscar una farmàcia de guàrdia mentre la migranya em fa vomitar fins a perdre la consciència, sensible al meu desànim, mai condescendent.
Soc afortunada, ho som, les dues, des de fa gairebé deu anys. Ens vam acoblar, vam tenir aquesta sort, li vaig dir fa poc, xerrant sobre una parella d’amics que s’estimen, i molt, però que no es troben, la distància els separa. A L., aquest verb, acoblar, no li va agradar, però jo li vaig explicar que va ser això el que vam fer, ens vam adaptar l’una a l’altra, els nostres gustos, manies, caràcters, els amics, les famílies, vam encaixar les dues úniques peces d’aquest puzle que es descol·locarà, és clar, molts cops, és la vida, però que tindrà solució, això sí, i tot anirà bé. Estarem bé.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
