Teatre
L’art que ens salva
El 13 d’abril de 1993 es va estrenar, en el Lyttelton Theatre de Londres, Arcàdia, una de les obres més conegudes de Tom Stoppard, mort aquest 29 de novembre. S’hi narren dues històries separades per 180 anys i connectades mitjançant una trama que per escriure-la el dramaturg britànic es va inspirar en el món de les matemàtiques, la geometria fractal i la teoria del caos. L’acció es desenvolupa en una habitació de la mansió Sidley Park, ubicada al comtat de Derbyshire i propietat de la família Coverly. En la primera història, ambientada a principis del segle XIX, la jove prodigi Thomasina discuteix amb el seu tutor, Septimus, sobre les seves sorprenents teories científiques mentre sorgeixen nombrosos embolics amorosos entre la resta d’habitants, hostes i convidats de Sidley Park, un d’ells Lord Byron.
Sense necessitat d’entrar en la segona història de l’obra, que transcorre a finals del segle XX, m’agradaria tornar al 13 d’abril de fa 32 anys al Lyttelton Theatre de Londres. Entre l’abundant públic que va assistir aquella tarda a l’estrena de la peça, guardonada amb un premi Laurence Olivier, hi havia el cirurgià Michael Baum i la seva dona. Durant l’intermedi de l’obra, Baum, que en l’actualitat és professor emèrit de cirurgia a l’University College londinenc i una eminència en l’estudi i el tractament del càncer de mama, va experimentar, segons les seves pròpies paraules, "una conversió de Damasc", passatge bíblic del Nou Testament que narra la transformació del perseguidor de cristians Pau de Tars en l’apòstol sant Pau. Així ho descriu ell mateix en una carta publicada uns dies enrere al diari The Times: "Com a científic clínic, intentava comprendre l’enigma del comportament del càncer de mama, partint de la base que aquest creixia en una trajectòria lineal, escopint metàstasi al seu pas. En el primer acte d’Arcàdia, Thomasina li pregunta al seu tutor, Septimus: "Si hi ha una equació per a una corba com una campana, hi haurà d’haver una equació per a una com una campaneta, i si n’hi ha per a una campaneta, ¿per què no per a una rosa?". Amb això, Stoppard explica la teoria del caos, que explica millor el comportament del càncer de mama. En el moment del diagnòstic, el càncer ja havia d’haver dispersat cèl·lules canceroses en la circulació que nien latents en òrgans distants". Gràcies a aquesta "hipòtesi", que Baum va inferir veient aquesta obra de teatre en l’estrena a Londres, "va néixer la quimioteràpia sistèmica ajudant", una de les bases actuals de la teràpia oncològica.
"Ràpidament, vam veure una sorprenent caiguda de la corba que il·lustrava la supervivència dels pacients. Stoppard mai va saber quantes vides va salvar escrivint Arcàdia", remata en la seva missiva el professor, les investigacions del qual han permès reduir fins a un 30% la mortalitat per càncer de mama i avançar en la prevenció en dones susceptibles de patir-lo. Ho va dir Georges Braque: "L’art és una ferida feta llum". I és cert, així ho crec i intento traslladar-ho a la meva escriptura, sempre. Però mai havia sigut tan conscient de la seva capacitat per transformar el patiment en bellesa, per erradicar el dolor i salvar-nos.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
