El passat que ens espera

2

Es llegeix en minuts

Per què confiar en El Periódico

21 de novembre del 2025. 00:10

0 Comentaris

Ningú sap el passat que l’espera. M’ho va dir, setmanes enrere, Juan Mayorga, acadèmic de la RAE, dramaturg, director del Teatro de La Abadía i home de paraula, en el sentit més ampli de l’expressió. Va ser una de les reflexions que va fer durant la llarga hora de xerrada que vam mantenir, una d’aquelles ocasions en què el deure moral que és l’escolta, com ell mateix defineix aquesta pràctica avui tan tristament en desús, es planteja també com a repte, el d’aprehendre el que s’escolta. Mayorga es referia a com de sobte, al caminar per un carrer del barri on vas créixer, on vas ser nen, et tornes a veure jugant allí a la pilota o intentant enfilar-te a un dels arbres del parc adjacent. Et situes de nou en aquell passat, hi tornes, però no com un record fútil i efímer, sinó com a font de saviesa i autoconeixement: el veus, et veus, d’una manera nova, completament diferent, i aquesta visió et fa créixer en la distància, gràcies al temps transcorregut. Aquella consideració, fonamentada en la teoria benjaminiana del caràcter temporal de la veritat, em va deixar cavil·lant durant els dies posteriors, en els quals vaig viatjar a Cantàbria per tenir una trobada amb lectors a la Torre del Don Borja, a Santillana del Mar. El matí de l’acte em vaig despertar aviat, molt més del necessari. Sempre que dormo fora de casa pateixo insomni, i acostumo a recórrer a algun fàrmac receptat per la meva metge de capçalera, que sap que, en el meu cas, el rar és dormir. Una mesura que em permet descansar, tot i que em deixa ressacosa i una mica atordida, amb els pensaments ensopits, com si al meu cap hi hagués una densa nuvolositat, gens variable. Però aquell matí, a Santander, no vaig patir aquest efecte secundari. Tot just obrir els ulls, vaig començar a experimentar una lucidesa extraordinària que em va conduir, novament, a la frase de Mayorga: ningú sap el passat que l’espera. El meu pretèrit, vaig pensar llavors, està dolorosament fragmentat, partit primer en dues meitats, la meva vida abans i la meva vida després de la mort de la meva mare, i després, amb el pas d’aquell temps que és coneixement i no cura, en múltiples trossos d’existència entre el poble de Càceres del qual és originària la meva família materna, on viuen la meva germana i els meus dos nebots, i Madrid, la ciutat que fa 28 anys em va acollir i ara sento tan hostil que m’ha obligat a buscar refugi en una altra part. El passat que m’espera és, per tant, tant caleidoscòpic com impredictible. Puc ser, vull ser-ho, la nena que, al cotxe familiar, un Peugeot 505 verd botella que feia olor de Ducados, va veure el seu pare plorar, la primera i única vegada, al cap d’uns dies de quedar-se viudo; l’adolescent que, en un parc del barri madrileny de la Concepción, es va negar a conèixer la nova parella d’ell, amb qui, aviat, va refer la vida, i la jove que el va acompanyar els sis dies que va durar la seva agonia. Només al veure’m allà, en aquests tres escenaris llunyans, des d’aquí, ara, puc ser l’escriptora que, al final de la trobada amb els seus lectors a Santillana del Mar, va rebre l’agraïment d’una mare emocionada: "En tu veig la meva filla d’aquí 20 anys".