Per què ho anomenen genocidi

La història de la humanitat està plena de grans conteses bèl·liques d’ampli abast, però no va ser fins al 1948 que la Convenció sobre el Genocidi va definir el terme i van haver de passar 50 anys més fins a la creació del Tribunal Penal Internacional (TPI). Malgrat això, utilitzem aquesta paraula per definir el que l’Imperi otomà va cometre contra els armenis. També l’Holocaust és acceptat com a genocidi de manera unànime, tot i que van ser els tribunals de Nuremberg creats ad hoc els que van jutjar els crims comesos. Tampoc existia encara el TPI el 1994, mentre els hutus massacraven els tutsis a Ruanda o quan les milícies serbobosnianes van assassinar sistemàticament uns vuit mil homes bosnians musulmans i van violar salvatgement la majoria de dones el 1995 a l’enclavament de Srebrenica, però l’ONU els considera genocidis.

Això és el que passa en el sistema mundial, que es va creant i desenvolupant en paral·lel a la història i als esdeveniments. Parlem de l’"ordre internacional" per referir-nos al marc legal o de consens que dona estructura i sentit als moviments dels països, però el mateix sistema no té un braç executor que imposi aquestes lleis. Els estats es regulen mitjançant acords i tractats que limiten el seu marge d’acció: formen part d’una organització econòmica, una altra de defensa col·lectiva o una unió monetària. S’autoimposen les limitacions que comporta ser membre d’aquestes organitzacions per diversos motius: per interès nacional, càlcul estratègic o convenciment de la necessitat global de fer-ho. Seria lloable que ho fessin pel bé comú, però el cert és que els estats són reticents per cedir sobirania i ho fan si el que aconsegueixen amb això és molt superior al que perden.

Aquest és el cas del Tribunal Penal Internacional. Els estats que han signat i ratificat l’Estatut de Roma són part d’aquest tribunal i accepten amb això sotmetre’s a la seva jurisdicció. Això suposa que els estats membre accepten la competència del tribunal per jutjar els seus ciutadans en cas de genocidi, crims de lesa humanitat, crims de guerra o crims d’agressió. Des de la seva creació el 1998, el TPI persegueix els crims dels quals és competent i jutja criminals de guerra de moltes parts del món, gràcies a la col·laboració entre els estats que en formen part, però el seu abast no és total i es queda en l’àmbit jurídic.

Notícies relacionades

Cultura ornamental

Demografia i productivitat

Decidir com anomenar alguna cosa és una decisió ideològica i política, racional o emocional. Molts consideren dictadors el president veneçolà Maduro o el líder suprem nord-coreà Kim Jong-un, però d’altres els anomenen llibertadors. Putin és un autòcrata depenent de qui i quan ho digui i els Estats Units són una democràcia, tot i que cada vegada més il·liberal. Croàcia, Bòsnia, Sèrbia i Montenegro són països independents reconeguts per molts, però Kosovo no ho és per a d’altres. I així innombrables exemples de com els conceptes i les etiquetes són decisions humanes no escrites a foc que varien segons els temps i el color de cada govern. En els sistemes democràtics, els caps decideixen quines paraules utilitzen i posen les etiquetes que consideren, i això forma part del joc polític. Passa el mateix amb la política nacional, on líders de partits utilitzen el llenguatge per retorçar-lo, modelar-lo i estirar-lo segons convingui i és lícit, tot i que pugui no ser ètic ni legítim.

Espanya, Irlanda, Sud-àfrica o Grècia poden considerar genocidi el que passa a Gaza perquè els seus governs són sobirans per fer-ho. Utilitzar les paraules per convèncer, argumentar, generar opinió o aconseguir un impacte en la societat és part de la política més clàssica. Cridar l’atenció i posar el focus públic sobre atrocitats és un deure humà. Que hi hagi tribunals que puguin perseguir després els responsables d’aquests crims no eximeix que es faci tot el possible per parar-los o evitar-los. La justícia es pronuncia sobre fets passats, la política els debat i els impedeix ara.