Netflix, factoria de fenòmens culturals
La plataforma s’ha convertit en una cuina de programes d’impacte, que aconsegueixen monopolitzar la conversa i seduir milers d’espectadors arreu del món
Al llarg de l’últim mes l’empremta mediàtica de la producció britànica Adolescence ha sigut notòria. Telenotícies, xarxes socials, articles en premsa..., ningú semblava parlar d’una altra cosa. La sèrie narra com la vida d’una família britànica de classe treballadora descarrila quan Jamie Miller, el fill de 13 anys, és arrestat per l’assassinat d’una companya d’escola. A través de quatre tensos episodis, rodats en un virtuós pla seqüència, som testimonis del camí que segueixen totes les parts implicades des del moment de la detenció fins als dies previs al judici. Adolescence és una sèrie crua, implacable, que posa sobre la taula innombrables qüestions que conviden a reflexionar sobre l’educació i les relacions entre pares i fills. És condemnadament bona. I sí, tot i que sembli mentida, és a Netflix.
Ja han passat unes quantes setmanes des de l’estrena i la conversa, a poc a poc, s’ha diluït. Tot i així, Adolescence acaba d’entrar, oficialment, a l’olimp de les sèries de Netflix més populars, aquelles que concentren unes xifres de visionament extraordinàries en temps rècord. A principis d’aquest mes va aconseguir convertir-se en la quarta sèrie de parla anglesa més vista en la història de la plataforma, i va superar els registres de la tercera temporada de Stranger Things, la minisèrie Engaños, la primera temporada d’El agente nocturno, la minisèrie Gambito de dama i les temporades u i tres de Bridgerton. Els seus 114.500.000 milions de visualitzacions la situen a un pas de la medalla de bronze que ara ostenta Dahmer. Per davant ja només quedarien la tercera temporada de Stranger Things i la primera de Miércoles. Si tenim en compte que Netflix compta amb més de 300 milions de clients, els registres d’Adolescence impliquen que l’han vist, almenys, un 38% dels seus subscriptors en menys d’un mes.
Al Regne Unit ha aconseguit l’encara més difícil. Ha superat en audiència la televisió en obert (sí, la totpoderosa BBC). De fet, el debat que ha generat entorn de la violència als instituts ha fet que la sèrie s’hagi posat a disposició de totes les escoles de secundària del país.
El que ha aconseguit Adolescence és meritori. Ha superat els registres de sèries molt populars amb la meitat de temps de metratge (cosa que és rellevant, perquè les visualitzacions s’obtenen dividint les hores acumulades entre la durada total del programa). I, pel camí, s’ha convertit en tot un fenomen cultural. Netflix s’ha convertit en una cuina d’aquest tipus de programes d’impacte, que aconsegueixen monopolitzar la conversa i seduir milers d’espectadors arreu del món. I no és una cosa puntual. Abans, la televisió tenia una inèrcia del consum que feia que la gent, més o menys, veiés les mateixes coses. Però això ara és cada vegada més difícil, ja que la saturació d’oferta ha fragmentat les audiències fins a límits insospitats. Netflix, no obstant, ho aconsegueix amb freqüència. Ja se’l pot considerar un mitjà de comunicació de masses malgrat no ser simultàniament massiu. Té la xarxa de distribució global, la infraestructura de recomanació que s’encarrega d’impulsar determinats continguts i, sobretot, una marca que ressona. També té bon ull per saber quin tipus de produccions seran capaces d’encendre l’espurna de la conversa. Pot ser que no sigui el lloc on hi ha les millors sèries, però és el lloc on hi ha moltes de les sèries de què tothom parla i aquest és, sens dubte, el seu reclam comercial més important.
Fa un any, per aquestes mateixes dates, estàvem recuperant-nos del xoc de Mi reno de peluche, una altra ficció britànica inspirada en fets reals en la qual s’exposava el costat més cruent de l’assetjament i els abusos. Poc després, la minisèrie Monster: los hermanos Menéndez, va aconseguir generar tal enrenou davant el quadre d’abusos descrits en la sèrie que els fins ara condemnats per l’assassinat dels seus pares a cadena perpètua han aconseguit una audiència que podria implicar la seva llibertat condicional.
L’èxit fa temps que es va deixar de mesurar en xifres. Ara existeixen noves dimensions, més subjectives, basades en la intensitat de la relació que l’espectador estableix amb el que està veient en pantalla. Tots hem carregat amb la motxilla d’Adolescence a l’esquena durant alguns dies. Això, en l’era de l’atenció fugaç, val més que un gran ràting.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
