El Rei cedeix el testimoni a Elionor en els premis Princesa d’Astúries

Després de 44 anys presidint la cerimònia, va recordar el monarca, la princesa Elionor, "ha anat assumint gradualment aquesta tasca, donant a cada pas noves proves de maduresa i sensibilitat; amb un paper també més actiu en la vida pública". Per tot això, va acabar, deixant veure que, possiblement l’any vinent ja no prengui la paraula a l’acte del Teatro Campoamor d’Oviedo, "em correspon anar cedint-li ja aquest espai, com a hereva de la corona i com a presidenta d’honor de la Fundació des de fa 11 anys", va exposar.

L’anunci, amb "emoció de pare i de Rei", reforçat pels aplaudiments, va estar acompanyat de la promesa de mantenir-se "vinculat" als premis, a la Fundació i a Astúries. "Present o no", va aclarir amb referència a la institució que organitza els guardons, "estaré sempre compromès amb els seus objectius, els seus valors i el seu futur". La resta de la intervenció del Rei va incloure una brevíssima referència als premiats, tot just una frase, tal com feia Elionor en els primers discursos, com si un i l’altra s’haguessin intercanviat els papers al creuar-se al passadís del Campoamor en sentits contraris. Felip es va estendre una mica més a parlar d’educació, "gran pilar de la convivència democràtica". "Mentre siguem capaços d’inculcar en els que venen darrere de nosaltres els principis i valors pels quals hem lluitat, els estarem donant les eines per construir el seu futur", va incidir.

Totes aquestes paraules van sonar com un epíleg a la lliçó ben apresa que acabava d’oferir la seva filla Elionor. Molt segura, alternant el tracte de vostè i el tuteig, amb bromes i reflexions molt ben exposades, la Princesa d’Astúries va oferir el seu discurs més llarg (un 35% més extens que el de l’any passat, el més llarg dels que pronuncia en la cerimònia des del 2019) i el primer en el qual li va tocar glossar en solitari els premiats. La fórmula per la qual va optar va ser la d’una carta, format analògic malgrat ser ella –es va reivindicar– una "z", tot i que "filla d’una ics i d’un boomer".

Complicitat

Des d’aquestes primeres frases, la complicitat amb els seus pares i amb l’auditori es va fer evident. Després Elionor va continuar celebrant les decisions que en el passat va prendre Mario Draghi, Premi de Cooperació Internacional, i coincidint-hi en els temps difícils a què s’enfronta Europa. A la impressionant Serena Williams, premi Princesa dels Esports, la va emocionar quan va citar aquesta frase que "sense Venus, no hi hauria hagut Serena" i li va dir que sí, que la tennista té raó, que "les germanes còmplices són les nostres grans companyes de viatge". I tothom va buscar la mirada còmplice de la infanta Sofia. El públic va aplaudir la reflexió i va deixar que l’hereva seguís amb les seves cartes als premiats, alternant el to greu i el desenfadat, com quan li va agrair a l’escriptor Eduardo Mendoza, Premio de las Letras, haver après noves paraules com a "fámula, badulaque, enteco, masovero, chafarrinón" i va ironitzar amb com de malament que ho estarien passant en aquell moment els traductors. En la seva conclusió, Elionor va realitzar una encesa defensa d’aquests valors que el filòsof sud-coreà Byung-Chul Han, Premi Comunicació i Humanitats, reclama per reforçar les democràcia. "Potser hem de tornar a l’essencial, als bàsics", i va citar "el respecte pels que pensen diferent, l’educació, atendre els que no ho tenen fàcil, les persones més vulnerables, tractar bé el proïsme, sortir de la trinxera, sacsejar-nos la por, unir-nos per fer les coses millor, pensar que, si no mirem l’altre, no sabrem construir confiança". "La convivència no és fàcil, però és l’únic camí per aconseguir el progrés compartit".

La mà al pit

Aquest any no hi va haver grans moments sobre l’escenari per part dels premiats i la major part del protagonisme va recaure en Elionor, que potser va protagonitzar la foto de la nit quan es va posar la mà al pit al finalitzar el seu discurs. Una de les presències més aplaudides de la nit va ser la de Williams, al costat de Mendoza, que va fer un discurs lleuger però molt amè. El premi Princesa de les Lletres va fer riure fins a quatre vegades el públic assistent amb sentències breus, com quan va explicar que si no es mira al mirall encara es creu una jove promesa de la narrativa espanyola i va remarcar: "L’últim que es perd no és l’esperança, sinó la vanitat". Semblant alegria entre el públic va provocar la seva idea que malgrat l’estricta disciplina de l’escola ell va sortir "vague, malgastador i una mica golf". "Tres coses dolentes per si mateix, però bones per escriure novel·la". Un breu record a la seva infància, a la seva Barcelona de crims i material per a la ficció i a la satisfacció de saber-se, com li han dit, "proveïdor de felicitat", va completar la seva intervenció. "No soc optimista ni pessimista", va filar en el tancament. "però no m’agrada el món tal com el veig; si alguna cosa m’han ensenyat (els anys) és que tot és relatiu. O potser no". I va estalviar al públic, aquesta va ser la seva broma final, acabar amb una cançó com va fer el seu amic Serrat. "Com que segurament preferiran que jo no faci el mateix, només em queda expressar una vegada més, sincerament commogut, la meva gratitud".

Abans que el Rei i la princesa, el discurs de Draghi també havia deixat un important missatge flotant en l’ambient. L’expresident del BCE va llançar una proposta per a la regeneració d’Europa basada en un "federalisme pragmàtic". Draghi va començar recordant que la missió central de la seva carrera ha sigut "construir Europa", però que avui les perspectives són "les més difícils" que pugui recordar. "Crèiem que la diplomàcia podia ser la base de la nostra seguretat, no obstant ara assistim a la tornada del poder militar dura", va lamentar, juntament amb la renúncia per part d’altres a les polítiques mediambientals que Europa continua finançant. "El món que ens envolta ha canviat fonamentalment i Europa s’escarrassa per respondre", va explicar Draghi, per fer veure que els problemes de la UE "s’han tornat cada vegada més complexos i exigeixen una acció comuna per part dels estats membres".

Byung-Chul Han, nascut a Corea del Sud però establert a Berlín des de fa 40 anys, va oferir un resum de la seva anàlisi crítica de la societat contemporània. El pensador es va identificar amb l’Apologia de Sòcrates, en la qual Plató descriu el filòsof, davant la seva sentència de mort, com l’encarregat de "sacsejar, criticar i irritar" la societat, igual com "un tàvec irrita, pica i, per tant, esperona un cavall noble però mandrós".

Notícies relacionades

¿Quin dia és el canvi d’hora a Espanya? L’horari d’hivern 2025 és a tocar

«Paquet no entregat per no ser a casa»: el volum de feina i les penalitzacions, darrere d’aquest ‘truc’ dels repartidors

La veritat de la fotografia

La mexicana Graciela Iturbide, Premi Princesa de les Arts, finalment va parlar de l’ofici. La mexicana va dir que s’havia passat la vida mirant pel visor. Mirant "una quimera". "La fotografia no és la veritat, sinó la interpretació de la veritat", va proclamar. Va desgranar un llarg recorregut per la seva carrera i va citar algunes de les seves influències, com el seu mestre, Manuel Álvarez Bravo, quan li ensenyava que "no cal apressar-se", que per fer una bona foto "hi ha temps, hi ha temps".