Les misèries de Hollywood

No és l’única sèrie que recorre a aquesta nova mirada sobre Hollywood. L’última temporada de Hacks (HBO Max), també guardonada amb dos Emmys (millor actriu protagonista i de repartiment) exposa sense pietat les misèries de la indústria televisiva. La dictadura de les audiències, les pressions polítiques, les expectatives dels inversors, la batalla per aconseguir l’atenció de la generació zeta… Hacks explica amb tota mena de detalls el peatge que Deborah Vance ha de pagar quan es col·loca al capdavant d’un late night.

Fa dues dècades les sitcoms no estaven interessades en les trames relacionades amb la indústria de l’entreteniment. Dins de la lògica dels executius de televisió, els problemes d’actors, escriptors o productors eren "de nínxol", massa específics i poc pròxims per a l’audiència general. Amb el boom de la televisió per cable i l’eclosió de les plataformes el món de l’espectacle va començar a cridar cada vegada més l’atenció, fins i tot de manera autoreferencial. Allà hi ha clàssics com 30 Rock o Curb your Enthusiasm, que ridiculitzen un Hollywood poderós, capaç de riure’s de si mateix. Amb The Studio o Hacks l’enfocament canvia. Opten per la sàtira per adaptar-se a la nova realitat. Reflecteixen una indústria que lluita per sobreviure amb uns personatges que ja no encarnen el glamur del passat, sinó la precarietat i la frustració de no seguir sent rellevants en un ecosistema audiovisual cada vegada més incert i fragmentat.

Notícies relacionades

BCN rebutja el populisme

El postureig de l’Estat palestí

No és casual que tant The Studio com Hacks tinguin la seva llar dins d’una plataforma de streaming. Les plataformes han impulsat un canvi en el consum substancial. Tenen una dimensió global que els ha permès apostar per segments d’audiència més específics. I amb aquestes, en certa mesura, també ha madurat més l’audiència, més receptiva a enfocaments innovadors. Però també ha accentuat la crisi de l’ecosistema tradicional, cine i televisió, entorn sobre el qual orbiten les dues sèries. ¿Què tenim nosaltres a veure amb un executiu d’un estudi o amb la presentadora d’un late night? Probablement res, però és fàcil empatitzar amb els problemes a què s’enfronten. La incertesa sobre els resultats, la inestabilitat laboral, l’obsessió per saber què volen els espectadors, el pànic a tornar-se irrellevants…

The Studio i Hacks no només han triomfat pel seu enginy i frescor, sinó perquè capturen amb humor àcid una veritat que travessa tant Hollywood com qualsevol altre sector: la precarietat, la pressió constant i la por de desaparèixer del mapa. Ja no es tracta de mostrar un món d’estrelles llunyanes i intocables, sinó de reflectir la vulnerabilitat dels que abans semblaven inabastables. Aquesta és la clau del seu èxit. Al despullar la rebotiga de l’espectacle, es converteixen en un mirall on es reconeixen milions de persones que també conviuen amb caps impredictibles, objectius impossibles o entorns laborals hostils. En un moment en què tots competim per atenció –sigui en una sala de juntes o en una xarxa social–, aquestes comèdies es converteixen en relats universals disfressats de sàtira. I potser per això arrasen en els premis. Perquè, tot i que parlin d’altres, en realitat estan parlant de nosaltres.