President, parlament i cohabitació
Masiva manifestación en Seúl contra el presidente surcoreano Yoon Suk-yeol /
El fallit intent per part del president de Corea del Sud, Yoon Suk-yeol, de declarar la llei marcial i la moció de censura de la qual ha sigut objecte el primer ministre francès, Michel Barnier, exemplifiquen la importància del parlament en els sistemes semipresidencialistes, quan el color de la cambra no coincideix amb el del president, és a dir, quan hi ha cohabitació, malgrat la preeminència que aquests règims atorguen al president. Aquesta forma de govern, híbrid entre el parlamentarisme i el presidencialisme, es va adoptar a l’Alemanya de Weimar i a Finlàndia, i es va acabar popularitzant al ser assumit per la Cinquena República francesa. I com a híbrid adopta característiques dels dos tipus de règims. Del presidencialisme recull l’elecció directa del president per part dels electors i la no-dependència del parlament per a la seva investidura. I el parlamentarisme li aporta l’elecció per part del parlament d’un primer ministre, que ha de ser investit per la cambra, que també el pot censurar, així com la possibilitat que el parlament pugui ser dissolt pel president però no pel primer ministre.
En el cas de Corea del Sud, la negativa de l’assemblea legislativa a avalar la declaració de la llei marcial per part del president va impossibilitar l’aplicació d’aquesta situació d’excepcionalitat, i davant la maniobra del president, l’oposició, que havia guanyat les eleccions, ha intentat la seva destitució al·legant rebel·lia del cap de l’Estat. No obstant, l’absència en la votació de la majoria de membres del partit presidencial ha impedit que hi hagués prou quòrum i ha invalidat el procediment, malgrat que el líder del partit considera que el president ha violat la Constitució i que és necessari trobar una sortida ordenada. En aquest cas, el parlament ha aconseguit frenar l’abús presidencial, però no ha aconseguit destituir-lo per les argúcies del seu grup parlamentari.
Notícies relacionadesA França, en canvi, una moció de censura avalada per la coalició d’esquerres i pel Reagrupament Nacional com a resposta a l’intent del primer ministre d’aprovar un pressupost sense aval parlamentari ha fet caure Barnier, primer ministre proposat pel president de la República, Emmanuel Macron, mesos després que el seu partit perdés les eleccions legislatives davant el Nou Front Popular. Al no tractar-se d’una moció de censura constructiva, cal que el president nomeni un nou primer ministre, una situació complicada atesa la seva debilitat parlamentària i la seva impossibilitat de dissoldre l’Assemblea Nacional fins que no hagi transcorregut un any de les últimes eleccions.
En tots dos casos, la debilitat presidencial quan hi ha cohabitació invalida la idea que en aquest tipus de règims hi ha un correctiu capaç de generar més estabilitat governamental. Al contrari, no només no la genera, sinó que la mateixa preeminència del president pot acabar generant una crisi institucional de difícil resolució si els presidents, que difícilment poden ser cessats, no dimiteixen.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
