El cant del cigne del procés

Els seus seguidors l’esperen a prop del Parlament i del TSJC, en una concentració convocada per Junts, la CUP i diverses organitzacions socials. I fins i tot Esquerra, que no vol que la seva absència sigui utilitzada com un motiu més per atribuir-li que ha traït l’"esperit" de l’1-O, com solen dir els independentistes més aguerrits, perquè la lletra se la va saltar el mateix Puigdemont. Ell ha assegurat que demà hi serà, però ja no serà com a candidat a la presidència de la Generalitat com va pensar en vigílies de les últimes eleccions al Parlament de Catalunya, quan estava convençut de la seva victòria, o després, quan va pressionar ERC perquè secundés una candidatura inviable. El ciutadà Puigdemont que serà detingut previsiblement pels Mossos abans que pugui accedir al Parlament és un diputat. No és un diputat ras; serà el líder de l’oposició i és un expresident de la Generalitat i això, sens dubte, donarà a aquesta detenció, conseqüència dels dubtes judicials davant l’aplicació de la llei de l’amnistia, una dimensió simbòlica i política que les autoritats judicials farien bé a administrar amb intel·ligència, deixant-lo al més aviat possible en llibertat condicional, d’acord amb les intencions de l’aplicació d’aquesta llei.

Carles Puigdemont va preparar des de fa temps la seva tornada a Catalunya. Primer va convèncer els seus que els vots de Junts podien ser decisius en les legislatives. La va encertar. Després, es va implicar personalment en una llei d’amnistia que l’afavorís, sabedor que sempre quedarien escletxes per on els jutges del Tribunal Suprem poguessin aplicar-li algun tipus d’excepció. Va ser quan va començar a pensar en la seva detenció, però sempre com a candidat a la presidència de la Generalitat. Alguna cosa va fallar en aquest càlcul. L’esquerpa campanya contra ERC va contribuir a deixar l’independentisme sense majoria absoluta al Parlament. El compromís de tornar estava pres. Mantenir-lo era un risc, perquè seguien obertes contra ell tres causes que podien no ser amnistiables. El màxim que pot donar-li són uns últims dies de protagonisme, que contrasten amb la voluntat majoritària dels catalans de girar full. Res més. No contribuiran al lideratge que pretén exercir. Ni, per descomptat, entre el gruix d’una societat cansada d’un espectacle tan esperpèntic, ni tampoc entre molts independentistes que no volen afegir-se al seu cabdillisme.