La tribuna
Una presidència fugissera
Ara sembla més possible la investidura de Puigdemont o la repetició electoral que la presidència d’Illa, tret que ERC es posés una soga al coll i tornés a validar els socialistes
La qüestió principal és si Junts juga fort a fer política fins al final, com ha fet des dels acords d’investidura. Però no es pot quedar a mig camí
Tot i que semblava l’opció més probable, el cert és que la presidència d’Illa està cada vegada més lluny. Les circumstàncies polítiques, que són volàtils des de fa temps, mouen tant les variables que igualen les diferents possibilitats.
Al capdavall, hi ha tres elements de pes que, des de l’inici, refreden el cava a la seu del carrer Pallars: una, que Puigdemont presenta batalla i és la clau imprescindible de la Moncloa; dos, que ERC no està en situació de fer floritures amb els socialistes i, si no han jugat a la confusió, envien signes de canvi de rumb estratègic, en direcció eix nacional, i tres, que el PP és la clau de les dues votacions importants, tant de la presidència del Parlament com de la investidura, en funció de si decideix fer un Collboni o el rebutja. De moment, tal com estan les coses en aquest precís instant, Salvador Illa només compta amb els Comuns i no té garantit res més, de manera que està equilibrat amb Puigdemont, que tampoc no té res garantit, però s’han obert expectatives. En l’àmbit català, per tant, la partida està més enredada que mai.
A tot plegat cal afegir-hi la batalla per les europees, que, tot i ser les més anticonceptives de la història, tindran conseqüències de pes en la política espanyola. D’entrada, si el PP guanya el PSOE, el primer gir desfavorable a Sánchez s’haurà concretat, i encara més si l’aliança de partits d’extrema dreta passa a la segona posició europea, com és possible. Alhora, el probable sorpasso d’Irene Montero a la candidata de Sumar també afegeix pressió a Sánchez, que veurà si es torna a desestabilitzar el flanc a l’esquerra, que creia tenir controlat amb Yolanda Díaz. A l’inrevés, si el PSOE guanyés el PP –com assegura el sempre fidel CIS–, les opcions també estan obertes perquè consolidarien un Sánchez que podria tenir la temptació d’avanç electoral, si se sent prou segur de millorar els resultats. Sobretot si no hi ha acord a Catalunya amb Puigdemont i la pressió augmenta a la Moncloa.
Amb tot sumat, arriba Feijóo i treu la carta de la moció de censura. És cert, en favor del líder del PP, que ha estat molt prudent a l’hora de plantejar-ho, però ja està dit, i està dit també que la idea que Junts estigués a l’equació no és absolutament inimaginable. Això ens retorna a Catalunya, el tauler on realment es juga la partida. És possible imaginar que Junts s’abstingués en una moció de censura del PP? Difícil, però per què no? Puigdemont ha deixat clar que no hi ha cap complicitat ni confiança amb Sánchez, que tots dos partits, el PP i el PSOE, han format part de la repressió integral a l’independentisme, i que les següents passes depenen del que passi a Catalunya, amb l’agre record de l’operació PSC-PP a Barcelona que va furtar l’alcaldia a Trias. A més, també cal veure com evoluciona l’amnistia, i no ajuda gens que el PSOE estigui fent tril·lerisme amb els temps de la publicació al BOE, afegit a la jugada bruta que ja varen fer amb Aragonès a l’hora de decidir la data electoral de les catalanes, especialment pensada perquè no hi hagués cap possibilitat que Puigdemont hagués tornat. Hi ha, per tant, un pacte d’investidura, però a partir d’aquí hi ha un camí cada vegada més pedregós.
La qüestió principal és si Junts juga fort a fer política fins al final, talment ha fet des dels acords d’investidura. És a dir, si deixa clar que la investidura de Puigdemont és una peça innegociable, i que si el PSOE la veta, hi haurà conseqüències. El que Junts no pot fer és insinuar que pot fer caure Sánchez i al final quedar-se a mig camí. De fet, Comín ja ha posat la hipòtesi en circulació, però aquest seriós avís només es pot fer si realment hi ha voluntat d’exercir-lo, o es corre el perill de fer el ridícul. És clar que Sánchez pot fer un cop a la taula i avançar eleccions, però aquesta és l’última bala que li quedaria, i podria ser letal.
Sigui com sigui, la truita s’ha girat i ara sembla més possible la investidura de Puigdemont o la repetició electoral que no pas la presidència d’Illa, llevat que ERC es posés una soga al coll i tornés a validar els socialistes. Però és difícil, perquè són justament els acords amb els socialistes els que han ofegat els republicans. En tot cas, queda clar que totes les peces estan sobre el tauler i la partida d’escacs és imprevisible.
