Literatura
Vaig dinar per casualitat amb Miguel Munárriz. Era dimarts, i els dies anteriors havia estat llegint passatges a l’atzar del seu nou llibre, Empeñados en ser felices (Aguilar), en què posa fora de perill els seus records amb escriptors de molt diferents generacions. Vam parlar de la seva obra i d’altres, ja que és pràcticament impossible parlar d’un llibre a seques, fins que el Miguel em va preguntar si conservava el meu exemplar d’Encuentros con el 50. La voz poética de una generación, que ell va editar a partir de les Trobades Literàries de 1987 a Oviedo, on van participar Ángel González, Francisco Brines, Claudio Rodríguez, Carlos Barral o Gil de Biedma. Me l’havia regalat el febrer del 2020, em va recordar, el mateix dia que jo presentava Rewind a la llibreria Tipos Infames. Es va témer el pitjor, perquè a l’acabar l’acte em va veure sortir amb uns quants amics a beure, plens de determinació, i amb aquell llibre sota el braç. Li va quedar clavada –amb raó– la por que l’extraviés. Heroicament, vaig tornar amb ell a casa.
"No només no el vaig perdre –li vaig dir per a la seva tranquil·litat–, sinó que uns mesos abans, tot i que intueixo que no ho recordes, me’n vas regalar un primer exemplar, que també conservo". Es va fer enrere a la cadira, favorablement sorprès. "¡No em diguis! ¿Saps que no en conservo cap? El tenen tots els meus amics menys jo. En vam fer una edició no venal, que vaig regalar tant que quan me’n vaig adonar s’havia esgotat i no guardo un sol volum per a mi". Em vaig oferir a tornar-n’hi un. Gairebé podia dir el lloc exacte on guardava els meus dos volums. Vaig agafar un tren, vaig arribar a casa tres hores després i em vaig dirigir al racó de la biblioteca on, per descomptat, ara no hi eren. Només n’hi havia un. Vaig buscar per tot arreu, també on era impossible que hi hagués l’altre, i tampoc el vaig trobar.
Notícies relacionadesLlavors vaig recordar què havia passat, pensant que de tant en tant un llibre emprèn un viatge no previst, de final incert. Vaig començar a esbufegar i endur-me les mans al cap, ja que no feia ni un mes havia preparat una caixa amb llibres repetits, o que m’envien editorials sense haver-los sol·licitat, o que intuïa que mai llegiria, i no passava res per això, i l’havia donat a la biblioteca pública. D’on podia treure la naturalitat per dir-li a Miguel Munárriz, que s’havia fet il·lusions, com el nen que en el fons és, que ja no tenia dos exemplars del seu llibre. No ho veia clar. Menys encara veia desfer-me altruistament del meu i entregar-l’hi sense esmentar que em quedava jo sense.
Vaig fer el tercer que em va passar pel cap, que va ser escriure a la directora de la biblioteca per pregar-li que em tornés el que acabava de regalar-li. Visca l’elegància, pensava, mentre gravava un àudio en què li explicava que en la donació havia inclòs un llibre per error i bla, bla, bla. Em vaig consolar dient-me que l’amistat es reserva aquests petits abusos de confiança, i que per als llibres és bo no portar una vida massa tranquil·la..
