Dreta i esquerra al ball

Parlem d’un avanç de la dreta a les eleccions europees, però a la Gran Bretanya post Brexit les eleccions nacionals s’anticipen perquè el Govern conservador decau. El fet que joves britànics puguin votar pel laborisme sembla una rèplica del Brexit propiciada pels votants ‘tories’ de més edat. Per alguna cosa deu ser que el líder de l’euroescepticisme britànic, Nigel Farage, no es presenta a les eleccions amb l’excusa d’ajudar el seu gran amic Donald Trump a recuperar la Casa Blanca. Així es ballava el tango.

Després de catorze anys de governs conservadors, la Gran Bretanya arriba gairebé fatídicament a la crisi política per molts factors, sobretot l’economia, la immigració i el canvi generacional. El defalliment del Partit Conservador ha viscut molts capítols, amb un any i mig d’enquestes gens favorables. El primer ministre Rishi Sunak anticipa per sorpresa –per al 4 de juliol– unes eleccions generals que tenien marge fins al gener vinent. Ara mateix, els laboristes van amb vint punts d’avantatge. Els ‘tories’ menys fatalistes recorden que el 1992 –sent primer ministre John Major, successor de Margaret Thatcher– es donava per segura la victòria dels laboristes, però no va anar així. Paradoxalment, si el dilema poc o massa Europa va influir en la caiguda de Thatcher, Major va actuar de forma més pragmàtica que euroescèptica, encara que al final es va arribar al Brexit. Boris Johnson va ser inenarrable, després per uns dies –44, no més– va ser primera ministra Liz Truss, una molt mala imitació de Thatcher, i l’actual primer ministre ha fet batzegades fins a convocar unes eleccions generals que poden deixar el seu partit al llindar de la ruïna.

Notícies relacionades

El tap dels nassos

Finançament singular i governabilitat

La política sempre és atzarosa però més encara quan coincideix amb canvis generacionals. Per al laborisme britànic, després dels successius dogmatismes de l’ala esquerrana, tornar al centreesquerra sempre ha resultat oportú per a guanyar eleccions. Ara el líder laborista és Keir Starmer, un polític minuciós, sense ostentacions i més dur del que sembla perquè ha arraconat el vetust esquerranisme que generalment allunyava del laborisme el vot de classe mitjana. El líder quintaessencial d’aquest esquerranisme, Jeremy Corbin, ni tan sols serà candidat laborista sinó independent. Això dona una idea de la capacitat políticament assassina de Starmer. D’altra banda, les seves promeses electorals són més pragmàtiques que absolutes, a més de la promesa –ja habitual a tot arreu– de construir un milió i mig d’habitatges en cinc anys. Sobre la Unió Europea, Starmer sembla cautelosament disposat a acords comercials, com una picada d’ullet als joves votants més proeuropeus que les generacions precedents.

La febre electoral ha trasbalsat el món de Westminster i les pantalles de les cases d’apostes aclaparen al Partit Conservador. Els tories caminen amb poca energia, un bon grapat de diputats han decidit retirar-se perquè donen per perdut l’escó i hauran de ser substituïts de forma molt precipitada. En situacions de pànic, els conservadors britànics entren en estampida, com un ramat de búfals. Això passa quan no hi ha bons pastors.