Pilar Rahola
Pedro Sánchez: l’estafa
Des que el president del Govern va fugir i se’n va anar cinc dies d’exercicis espirituals, era previsible que es tractés d’una gran presa de pèl
L’ús del ‘lawfare’ i les ‘fake news’ ha sigut el pa de cada dia durant el procés i el PSOE ho ha aplaudit
«¿Hauries preferit que dimitís?». Aquesta reacció dels seus acòlits quan hom expressa la sensació d’estafa que li provoca el xou de Pedro Sánchez és un parany indecent. No es tracta de tenir una mirada maniquea de la realitat, amb el món dividit entre el salvador Sánchez o la perdició absoluta, a l’estil del lema d’aquella campanya del PSC que deia «si tu no hi vas, ells tornen». El recurs de la por a la dreta perversa ha estat molt usat pels socialistes, per bé que no han tingut cap problema a aliar-s’hi cada cop que calia frenar les aspiracions catalanes. Però aquesta vegada l’espectacle ha estat tan histriònic que ha superat totes les expectatives. Ras i curt, el que molts hauríem preferit no és que dimitís Sánchez, sinó que no fes un simulacre tosc i barroer, arrasant amb tot, des dels sentiments fins al joc de la política.
De fet, des que va fugir i se’n va anar cinc dies d’exercicis espirituals, era previsible que es tractés d’una gran aixecada de camisa. El personatge ho feia témer, no endebades Sánchez és el líder polític que menys complexos té a l’hora d’incomplir promeses, desdir-se de les seves conviccions i canviar el relat en funció de la supervivència. Però el que era més difícil d’imaginar era fins on arribaria en el seu procés de martirologi i santificació, i el resultat és una suma de despropòsits: els cinc dies de desaparició, convertint la ciutadania en ostatge dels seus dubtes; els happenings de suport incondicional, com si fos el president d’una república bananera; la cort de tertulians que li feien el rèquiem previ, amb el cor encongit; el muntatge de la visita al rei; l’ús del CIS per a benefici propi, i, en el súmmum de l’excés autàrquic, l’entrevista a TVE en plena campanya electoral. És un abús reiterat de les institucions i una estafa als ciutadans.
A tot plegat cal afegir-hi el dany que ha fet a la campanya electoral catalana, a la qual ha partit pel mig sense cap respecte. Ja veurem si la maniobra ajuda el candidat Illa, o si els dies que falten faran més evident el frau de l’operació, però el que és inequívoc és que ha jugat amb els interessos dels catalans sense cap escrúpol.
El pitjor és que el motiu teòric d’aquest ardit és important. És cert que la política espanyola està sotmesa a un joc brut permanent, és cert que les fakes contra polítics triomfen més enllà de tota mesura i és cert que hi ha un problema greu amb la justícia patriòtica que intenta modificar, via togues, la vida política. També és cert que Sánchez ha rebut moltes envestides, però a partir d’aquí s’acaba la certesa, perquè ni és cert que sigui una novetat en democràcia, ni ho és que ell hagi patit com ningú. Ans al contrari, cal recordar que l’ús persistent del lawfare i les fake news, amb altaveus mediàtics que inflen les mentides, han estat el pa de cada dia dels líders independentistes, i durant el procés el PSOE ho ha aplaudit i se n’ha aprofitat. De fet, amb la mateixa dreta i ultradreta que ara li repugna tant, ha acordat la repressió contra el procés català, ha signat l’acord del 155, ha beneït sentències delirants, ha callat davant l’operació Catalunya, i amb aquesta ha votat a Europa contra els líders catalans.
Que ara aparegui com a màrtir qui fins fa dos dies festejava amb els botxins és força cínic. I la deshumanització brutal que ha patit Puigdemont –i la seva dona–, per posar l’exemple més acarnissat, l’ha perpetrada la gent del PSOE sense manies. Des de Catalunya ho havíem dit moltes vegades, «primer serem nosaltres, però després sereu vosaltres», perquè, quan es destrueixen drets, primer comencen amb uns i després venen els altres. Però, mentre els Vox, Manos Limpias, PP, etcètera eren útils per frenar Catalunya, l’alegria socialista era completa.
Per això tot aquest circ és molt penós. Primer, perquè put a estafa per totes bandes; segon, perquè rebaixa la política al maniqueisme i al populisme més abjectes; tercer, perquè intenta alterar les nostres eleccions sense cap respecte pels interessos catalans, i quart, perquè denunciar les mentides i el lawfare no es pot fer muntant una altra gran mentida. Potser l’amic Tezanos li dirà avui que li ha sortit la jugada, però és de curta volada: a tots els malabaristes, al final, els cauen els plats xinesos.
