¿Per a què serveix reconèixer Palestina?

En contra del que pogués semblar, són majoria els estats membres de l’ONU que reconeixen Palestina a les fronteres anteriors a la guerra dels Sis Dies el 1967: Gaza, Cisjordània i Jerusalem Est com a capital. En diferents onades a partir de 1988 (quan l’OAP va proclamar la declaració d’independència), països àrabs, musulmans, de l’antic bloc soviètic (inclosa Rússia, que va ratificar la decisió de l’URSS), de la Unió Africana i de l’Organització dels Estats Americans han reconegut Palestina. Dins de la UE, Malta i Suècia també han pres aquesta decisió. Són, en essència, els Estats Units, el gruix de la UE, el Regne Unit i països com Austràlia i el Canadà els que fins al moment no han fet el pas. És a dir, Occident.

En poques paraules, la diplomàcia occidental ha afirmat que, si bé l’única sortida del conflicte és la de dos estats que visquin l’un junt amb l’altre en pau i seguretat, la creació de l’Estat palestí ha de ser el final del procés i no el principi. En temps de negociació (bàsicament, els anys d’Oslo des de la Conferència de Madrid de 1991 fins a l’esclat de la Intifada el 2001, després del fracàs de les negociacions a Camp David i Taba) aquesta postura va atorgar a Israel un avantatge polític a sumar a la seva posició de superioritat, ja que la negociació no era entre dos estats, sinó entre un de reconegut i un altre aspirant que només ho serà si l’adversari ho accepta. En l’òptica dominant del conflicte en l’esfera diplomàtica (la de la partició de la terra en disputa entre els dos pobles que la reclamen) aquest fet equivalia a dir que Palestina només existiria si, quan i com Israel ho permetés.

Des d’aleshores, Palestina no ha fructificat ni tan sols quan així ho ha volgut un primer ministre israelià (Ariel Sharon i la seva intenció de decretar de forma unilateral les fronteres definitives d’Israel) o un president nord-americà (George Bush, amb el full de ruta que va culminar amb la Conferència d’Annapolis, el 2007). Ha triomfat la posició de la dreta israeliana, liderada pel Likud junt amb nombrosos partits ultranacionalistes, d’impedir la creació d’un Estat palestí. A ulls d’Occident, Benjamin Netanyahu personifica aquesta postura. Però no es tracta només d’una convicció personal del primer ministre, sinó d’una posició majoritària en la societat israeliana, expressada de forma reiterada a les urnes des de la segona Intifada, el descarrilament del procés d’Oslo i el col·lapse del denominat camp de la pau a Israel.

El 7 d’octubre, la matança de Hamàs i la massacre i destrucció posterior de Gaza han destruït el projecte polític de la dreta i ultradreta israeliana: la idea que Israel es pot normalitzar a la regió i mantenir l’ocupació palestina alhora. La frustració amb Netanyahu ha tornat a posar al centre de la conversa el reconeixement de Palestina. Simbòlic, sense una altra utilitat pràctica que posar en igualtat teòrica les dues parts i enviar el missatge a Israel que el camí de Netanyahu no porta a cap costat. La idea és impulsar un nou tauler que en realitat és el mateix de sempre, que va fracassar una vegada i una altra.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Més enllà del simbolisme, el reconeixement de Palestina perpetua una aproximació al conflicte, la de la partició, que durant gairebé un segle ha sigut estèril. Al posar l’èmfasi en l’Estat i les fronteres, s’obvia la realitat sobre el terreny (Palestina és inviable a causa de la colonització), el desequilibri entre les parts i la realitat social i política d’israelians i palestins.

Al parlar d’estats, no es parla de drets i llibertats individuals i de ciutadania. Al marge d’antagonitzar amb Netanyahu i el que aquest representa, no s’intueix massa més utilitat a aquest gest.