Abusos, impunitat i massa crítica

Primera impunitat: la utilització del poder judicial com a instrument per vulnerar acords polítics, driblar parlaments i perseguir opositors ideològics. Aquesta pràctica, que vàrem patir durant la repressió contra el procés català, ha fet un pas més en una carrera delirant per intentar impedir l’amnistia de Puigdemont per la via de banalitzar el terrorisme. Convertit en capo di tutti capi del Tsunami sense cap altra prova que el seu lideratge "carismàtic", el Suprem transforma una protesta ciutadana i deixa desprotegit el ciutadà en el seu dret a la protesta. És una laminació togada de drets fonamentals, inspirada en una posició ideològica, l’objectiu de la qual és purament repressiu. Lawfare? Difícil trobar un terme més precís. El fet és que, amb pública diürnitat, els togats decideixen intervenir en l’esfera política i modificar-ne el resultat, i ho intenten per la via de la repressió penal. Hauria de ser un escàndol monumental, però la massa crítica espanyola fa temps que manté un silenci eixordador.

Segona impunitat, en un contínuum togat: la decisió dels jutges de penjar, en un xat a gran escala al correu corporatiu del Consell del Poder Judicial, una guia per a magistrats per ajudar-los a impedir l’amnistia. En el xat (que ja va donar alegries semblants durant el procés) es titlla Puigdemont de "covard", es parla de la llei d’amnistia en termes pejoratius i fins i tot s’alimenta la idea que els jutges que l’apliquin patiran l’escarni públic. Tot i que un xat com aquest, on es dinamita completament el principi fonamental de separació entre poders, seria molt greu en qualsevol democràcia seriosa, la gravetat primera no és que existeixi, sinó que sembli normal que ho faci, totalment naturalitzat el caràcter polític de la judicatura espanyola. També aquí la massa crítica hauria d’estar escandalitzada, però no troba la veu...

Notícies relacionades

La visió del ‘cash’

Regeneració necessària mal plantejada

Tercera impunitat: la darrera informació sobre la policia patriòtica que Rajoy va beneir, maese Villajero va fer efectiva amb profusió de recursos, logística, aparells de l’Estat i unes clavegueres la fondària de les quals no tenia límit. La darrera alegria és l’intent d’implicar l’FBI contra l’independentisme català per la via d’una xarxa de mentides que incloïa el paper actiu d’un català acusat de narcotràfic, convertit en testimoni protegit dels americans. Per bé que aquesta darrera frase sembla un guió patètic d’una pel·lícula de baix cost, el fet és que tot el que va passar amb l’operació Catalunya traspassa els límits de la imaginació. Amb l’afegit de la quantitat de persones que varen patir les seves maniobres, entre d’altres els dos anys de presó de Sandro Rosell, directament afectat per aquest capítol concret de l’operació Villarejo. Però novament el més greu no és tot el que policies i membres de servei de seguretat van fer en nom de la unitat de la pàtria (l’espanyola, of course), sinó de la normalitat amb què es va perpetrar, s’ha assumit quan s’ha fet públic, i l’evidència que ningú no espera que hi hagi cap conseqüència judicial, amb un Rajoy que viu feliçment la seva jubilació impune. Aquí els jutges del Suprem no tenen deliris eroticofestius com els que pateixen quan parlen de Puigdemont, ni cap associació togada considera necessari un xat per parlar de la barbaritat que es va fer contra l’Estat de dret, i oferir una guia d’actuació judicial per castigar-ho. I novament, la massa crítica ni hi és, ni se l’espera.

Quarta impunitat: el passeig triomfal del rei emèrit en les noces de l’any al costat d’altres testes coronades i tota la dirigència de la dreta, tots ells beneint la presència d’un cap d’Estat obsedit pels interessos espuris, els luxes més impúdics, el carrusel d’amants i defraudador confés d’Hisenda –"la justícia és igual per a tothom"‒, mentre la seva màquina de comptar diners treballava intensament gràcies a la generositat dels amics del petrodòlar. Fugit a una dictadura islàmica amiga, el pitjor no és que Joan Carles s’hagi rigut de tothom, sinó que ara retorna amb llaor de multituds, encara que siguin les més ràncies d’Espanya. Novament, també aquí la massa crítica està desapareguda, massa entretinguda a admirar les còfies impossibles de la reialesa, la real i la política. És el que té la massa crítica, quan deixa de ser crítica, però continua sent massa.