Sembla una tonteria
Intento no escriure obituaris. L’últim va ser el de Joan Didion. M’ho vaig passar tan bé fent-lo que em va fer por aquella sensació de felicitat. Ella estava viva, i jo fascinat per la seva obra de tal manera que per escriure la necrològica vaig llegir gairebé tots els seus llibres, no pocs per segona vegada. Em va portar sis mesos documentar-la i redactar-la. Poc més de tres mil paraules. No recordo ni les variacions que vaig fer. Sempre trobava un aspecte interessant per afegir-hi, una cosa irrellevant per eliminar. Quan no tens pressa, l’obituari esdevé fascinant. T’estàs preparant per a la mort d’una persona que potser no contempla la seva mort. Però tu ja estàs escrivint sobre ella com si ho hagués fet. Vaig experimentar una certa incomoditat moral.
Quan el vaig acabar, li’n vaig parlar a l’editora de Jot Down, Mar de Marchis, que em va fer una oferta, i em vaig comprometre a publicar-lo a la seva revista quan arribés el moment. Va començar a passar el temps. Alguna vegada, si hi havia notícies relacionades amb Didion, tornava a l’obituari per incorporar-les-hi. I després me n’oblidava. Van transcórrer sis anys fins que l’escriptora va morir. Aquell dia em vaig limitar a afegir-hi el lloc i la data de la mort. De fet, abans que Joan Didion va morir Mar de Marchis. Publicar aquell text, a més de trist, va ser un alleujament. La seva presència al meu ordinador, inèdita, havia esdevingut una estranya càrrega. Hauria sigut feliç no publicant-lo mai, perquè qui no desitjaria que Didion visqués per sempre, però alhora m’hauria sigut inevitable pensar que, al cap i a la fi, havia perdut el temps.
De miracle, la setmana passada vaig aconseguir no escriure el de Richard Serra. Va ser una sort, perquè tots els textos haurien empal·lidit al costat del que li va dedicar Roberta Smith a The New York Times. És fàcil calcular que va començar a escriure’l molt temps enrere. El setembre del 2006, en una xerrada amb els seus lectors, l’editor d’obituaris del diari en aquell moment, Bill McDonald, va explicar que el diari disposava de tres escriptors a temps complet que dedicaven la major part del seu temps a redactar "el que anomenem obituaris diaris, que oscil·len entre les dues-centes paraules i les mil, fins i tot més". Quan les necrològiques superaven amb escreix aquests límits significa que estaven escrites anticipadament.
Notícies relacionades"Tenim al voltant de 1.200 obituaris a l’arxiu i reposem i actualitzem aquesta biblioteca contínuament. La raó és òbvia. Mai podríem produir una biografia completa, ben investigada i ben elaborada de 5.000 paraules d’un cap d’Estat, per exemple, o un gegant literari, en un dia o menys".
Escrit així, l’obituari arriba a cotes elevadíssimes, i et permet explicar una història des del bressol a la tomba. Una altra manera de fer-ho és com Rica van Horn detalla a Aún nos queda el teléfono (Alpha Decay), on explica que ajuda la seva mare a escriure el seu obituari. "Fa diversos anys que el redactem. Abans de posar-nos-hi, la meva mare ja havia començat el projecte amb la meva germana gran. Vol fer-lo bé", diu l’autora del llibre. Ja se sap que algunes coses, perquè quedin com a tu t’agradaria, has de fer-les tu mateix.
