Homenatge
Més de trenta anys després
El que corglaça l’esperit és que la realitat que descriu Modest Prats el 1993, amb tots els desencisos, amb alguna esperança, s’assembla a l’actual
L’any 1993, Modest Prats, sacerdot, teòleg, professor d’Història de la Llengua, "una de les veus més poderoses i contundents de la cultura catalana", com va dir Xavier Folch, publicava una correspondència que havia mantingut (o no) amb un seu col·lega alsacià, mossèn Jean, de Mulhouse. No està comprovat que les enviés per correu, perquè més aviat eren l’excusa retòrica ("he fingit una relació epistolar") per parlar del país, de valors, d’Europa, de Catalunya. Les va reunir amb el títol de Quatre cartes i una postal a la societat catalana. Valors i contravalors, perspectives i tendències. Hi he tornat ara que farà deu anys que Modest Prats va morir, un 29 de març. La gran majoria de les coses que hi diu, de les reflexions que ofereix, dels dubtes que planteja, són vigents avui, més de trenta anys després. I el que corglaça l’esperit és que la realitat que descriu, amb tots els desencisos, amb alguna esperança, s’assembla molt a l’actual.
Hi diu, per exemple, que "tots estem preocupats pel procés imparable d’homogeneïtzació cultural i política" i advoca per una Europa acollidora que, no obstant això, "ha foragitat prèviament la nostra cultura". Hi parla de la "conveniència de repensar altres vies per al nostre futur", en referència a Catalunya, i pensa en una "diversitat nacional sense hegemonies". Critica la societat que "es desentén implacable de tots els que en queden al marge" i abomina de "la nova violència feixista i racista". Explica l’anècdota d’una arenga que va sentir a Milà en la qual "un home rabassut i galtavermell" cridava que "els autèntics pàries de la societat som els pagesos" i es lamentava que "la cultura en català ha deixat de ser hegemònica entre nosaltres".
Notícies relacionadesCom si fos avui. Prats divaga sobre immigració i insolidaritat, sobre l’afany destructor del capitalisme, sobre el neguit que viuen els joves, engolits per un present que els desconcerta. És una excel·lent lectura de Setmana Santa, com també ho poden ser les seves homilies contra la pena de mort i a favor dels drets humans, la seva constant preocupació pel futur d’una llengua assetjada o el dia a dia, en forma de dietari, que inclou algunes pàgines d’un considerable alè poètic.
Fa uns dies, amb el títol ¿Haurem estat capaços de salvar el futur?, amics i coneguts van retre un homenatge a Modest Prats en la commemoració del desè aniversari. Hi va ser el sacerdot, l’intel·lectual, el rector, el crític, l’universitari, l’historiador de la llengua, el teòleg, el viatger, el gormand, el traductor d’aquells fenomenals alexandrins de la Fedra de Racine, el mestre, el savi. En la seva intervenció, Narcís Comadira va explicar una vella disputa amical entre estètica i gramàtica. El poeta i pintor defensava una solució d’ordre estètic davant la intransigència del gramàtic. "Ara, amb més anys a sobre", va acabar Comadira, "li dono la raó: estic més a favor de la gramàtica". En el fons, el secret, potser, és que tots dos parlaven el mateix llenguatge. No diferien tant, la volada de la bellesa del rigor de la sintaxi.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
