Canvi de paradigma

Dins de les moltes incerteses que s’obren amb aquestes eleccions del 12M, hi ha algunes certeses que canvien el panorama, previ als resultats que es produiran: una, que el retorn de Puigdemont sacseja el mapa polític i rebenta els pronòstics que s’havien fet fins ara; l’altra, que el seu retorn impedeix la còmoda campanya "autonòmica" que auguraven els seus opositors, especialment Salvador Illa, investit president de manera recurrent en totes les prospectives, i Pere Aragonès, que necessitava un baix perfil nacional per intentar consolidar les erosionades posicions d’ERC. Ben al contrari, la candidatura del president a l’exili i la seva determinació a retornar a Catalunya capgiren els esquemes prefixats i auguren un canvi de paradigma.

D’entrada, l’eix del debat que marcarà la campanya. És evident que l’amnistia tanca el cicle iniciat el 2012 i culminat el Primer d’Octubre del 2017. Però la pregunta és si el tanca perquè tanca la qüestió nacional, o si és un final de pantalla per iniciar la pantalla següent. És evident que per al PSOE i per al PSC l’amnistia és una mena de sortilegi que fa desaparèixer la causa catalana, regala pau social –sinònim d’anestèsia social– i fa retornar la "concòrdia" a la revoltada Catalunya. Per cert, no deixa de ser malèvol considerar que la concòrdia del país es trenqués per una lluita democràtica dels seus drets, i no per la brutalitat repressiva de l’Estat, que va intentar aniquilar tots els focus de reivindicació i resistència. En llenguatge col·loquial se’n diria tenir molta barra de fer servir la paraula, però ja se sap que la demagògia tendeix a no tenir escrúpols. Sigui com sigui, aquesta és la idea força amb què arrenca la campanya d’Illa: la pau torna a Catalunya, és a dir, deixem de lluitar pels nostres drets, ens acomodem a la bonica cadira d’una presidència de fireta i tornem a ser bons minyons. Un paradigma autonòmic que tranquil·litzi les torturades ànimes de l’Upper Diagonal, relegui la qüestió nacional als cors i danses regionals i sigui el territori que sustenta les migrades forces del progressisme espanyol.

Si el PSC es mou en aquests paràmetres, l’altre gran partit, ERC, també necessita un panorama rebaixat de contingut nacional, atesa la seva posició d’aliat gratuït del PSOE, la seva incapacitat de marcar negociacions d’altura i, sobretot, la flagrant incompetència que ha demostrat a l’hora de governar el país. Aragonès arriba a la campanya electoral com un president fallit, incapaç de crear sinèrgies i aliances, derrotat en múltiples votacions parlamentàries i inútil a l’hora de presentar projectes de nivell. Necessita un debat de baix perfil, de l’estil del qui dia passa, any empeny, perquè en el gran debat del país queda fora de joc. La resta de partits, amb matisos diversos, es mouen en el paràmetre autonòmic, excepte Vox, que tendeix al debat alienígena.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Una fita col·lectiva

Eleccions autonòmiques, doncs, on retornar als paràmetres d’abans del 2012, quan tothom era feliç i menjava crispetes. I és aquest paràmetre el que dinamita el retorn de Puigdemont, primer pel retorn mateix, que serà una fita col·lectiva d’enorme rellevància, per molt que ho vulguin diluir en el magma de la "normalitat". I segon, perquè després de 12 anys de mobilitzacions, una repressió integral que ha afectat milers de persones i sis anys d’exili i lluita internacional, és impensable que Puigdemont torni per fer de president d’una sobirania de fireta. Si torna, ho fa, sense dubte, per canviar el paradigma autonòmic en què estem immersos. És a dir, Puigdemont plantejarà el 12M com un plebiscit i farà petar pels aires la clau autonòmica, cosa que obligarà a reformular les posicions de tots els altres partits. D’entrada, ERC es veurà obligada a reforçar el discurs nacional, i el PSC, a reforçar el discurs espanyolista, altrament còmode per a Illa. La polarització, doncs, entre Puigdemont i Illa, entre independència i autonomia o, encara més, entre Catalunya i Espanya, està garantida. A partir d’aquí, fer pronòstics serà cosa dels endevinaires i els lectors de cartes, perquè cada variable canviarà el resultat, sobretot si qui guanya és el president a l’exili. Aleshores, salten les cartes i salta el taulell.