Manual d’irresponsabilitat

Hi ha política d’altura, política del mal menor i política de la trencadissa. Ha esclatat la concatenació d’escàndols, lleis a la mida del culpable, pactes en la tenebra i amb fotografia, insídies i política sense pressupostos. Eren uns altres temps quan Pedro Sánchez va dir que un govern sense pressupostos és com un cotxe sense gasolina. L’origen de tot era la irresponsabilitat: l’allau política anava acumulant-se des d’abans, però sembla que ha arribat al seu clímax, sigui la causa Ada Colau, l’amnistia, Puigdemont, l’abús del bòtox, la pugna ERC-Junts, Koldo, la conjunció astral o la CIA.

En defensa no sempre prudent dels seus propis interessos, són els socis parlamentaris i de govern del PSOE els que ara maniobren amb contundència i d’una manera que perjudica Pedro Sánchez més que l’oposició. La pugna atroç entre Junts i ERC dona màxima inestabilitat al govern PSOE-Sumar i Ada Colau –de Comuns, és a dir Sumar– fa caure els pressupostos de la Generalitat a fi de deixar malparat l’Ajuntament de Barcelona. El president del Govern difícilment pot confiar en els partits que li van donar suport fa pocs dies i s’ha vist amb les mans lligades, sense poder presentar els pressupostos generals del 2024. Aparentment, no sembla que això l’afecti gaire.

Com que el procés és el factor principal d’inestabilitat, atribuir-se dots de pacificador –com ha fet Sánchez– sintetitza els dos manuals: el de resistència i el d’irresponsabilitat. Així va arribar a demanar-li a Puigdemont els vots de Junts per a la investidura i d’aquí ve el calvari de la llei d’amnistia. Ara la turbulència es multiplica de manera exponencial. Venen eleccions basques, eleccions catalanes i eleccions europees, amb un Govern sense pressupostos generals, a mercè d’allaus incontrolables. Fins ara hem estat cent dies de govern en el sotrac permanent, amb un president obligat a fer malabarismes que a vegades s’assemblen massa a la dislocació.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Avançar eleccions, com ha decidit ERC, pot donar-li un profit a curt termini –per exemple, si el cas Koldo acaba afectant Salvador Illa–, però a la llarga això generalment denota inestabilitat. Com en les novel·les metafísiques, sempre hi ha un mur infranquejable, una porta que val més no obrir. Si l’obres, si franqueges el mur, sempre apareixerà la sentència final: procés equival a inestabilitat. Una executòria de cent dies irresponsables tampoc és un aval infal·lible per a presentar-se triomfalment a les eleccions al Parlament Europeu al juny. Tot serà que Ada Colau no vagi a les llistes del PSOE en les europees. D’altra banda, el que depengui de si Puigdemont torna o no torna és, per definició, inestabilitat.

Com de costum, comencen els càlculs de casinet republicà-federal sobre les eleccions a Catalunya. En qüestió de setmanes pot succeir –per exemple– que els que creuen tenir millors expectatives per a les eleccions catalanes anticipades siguin els més danyats i a l’inrevés. Renunciar a la política del mal menor és més que res la irresponsabilitat infantilista de voler-ho tot alhora i quedar-se sense res.