Grafitis, entre l’art i la brutícia
No hi ha dubte que hi ha una cultura urbana de grafitis. L’artista més representatiu és Banksy. Les seves obres són reconegudes i han passat del carrer als museus. La nena que perd un globus en forma de cor o el manifestant que llança unes flors evidencien la facilitat de convertir aquestes obres en emblemes.
Hi ha altres grans artistes urbans. Per exemple, Vhils, que canvia l’aerosol pel trepant com si fos un cisell a qualsevol paret enderrocada; el guix de Keith Haring, ja mort, capaç d’armar una obra d’art en qualsevol espai lliure al costat d’un panell publicitari del metro de Nova York; Space Invader, que jugava amb mosaics com si fossin píxels digitals, o C215, que sí que utilitzava esprais per dibuixar les seves obres d’art de carrer.
L’èxit més important del món grafiter a Catalunya va arribar quan fa anys el poble de Penelles (Lleida) va convèncer els seus habitants de convertir-se en la localitat amb més grafitis que veïns. Ara és gairebé un museu i els artistes, que han passat dies per compondre les seves obres allotjats en cases, se senten del lloc.
L’art urbà existeix i és vigent. Però una cosa són grafitis amb sentit estètic i l’altra vandalisme brut i molest, que va costar l’any passat a l’erari nou milions d’euros a Barcelona.
Aquest vandalisme també reposa sobre una cultura mal entesa. Els seus protagonistes defensen el seu suposat art i es molesten quan s’hi va a la contra. L’estètica és sempre la mateixa: un repetitiu eixamplament i arrodoniment de lletres, acolorides al seu interior i situades en llocs on el risc fa que el dibuix s’acompanyi amb adrenalina. Aquí hi ha l’addicció. En el risc a ser detingut.
També hi ha una moda per traçar firmes. Només firmes, amb poca ambició estètica, però que, al ser repetitiu i prolífic per tota la ciutat, els que es dediquen a això reconeixen. N’hi ha de famoses com Brunes, Ruso, Ivan, Deor o Farlopa, entre d’altres. Si vostès les busquen per internet, les reconeixeran i un queda impactat de tant narcisisme junt.
Hi ha un altre tipus de firmes més anodines. Són les que trobem en caixes de semàfors, persianes de comerços, parets del metro, etc. Són petites i sempre en negre o vermell, i embruten la ciutat. La majoria d’autors són adolescents satisfets d’imitar els seus ídols que deixen la seva firma com si es tractés de la pixaradeta canina del matí, reafirmant: "He estat aquí".
Notícies relacionadesLa indústria que ha generat és impressionant i centrada en Barcelona. Molt interessant és el projecte de Montana, nascut a la ciutat el 1994 i que ven aerosols a tot el món. Els millors grafiters, o escriptors, així els anomenen, la utilitzen. I és que Barcelona és la capital del grafiti, malgrat la llei del 2006 que multa amb 3.000 euros pintar al carrer.
¿Embruten o és art? Hi ha de tot, però serà difícil detenir els que troben embriagador colar-se en un túnel de metro o tren i posar-se a escriure en una paret de nit i en soledat.
