I l’Oscar és per a... una persona negra

Una cosa semblant passa al protagonista d’una de les pel·lícules amb opcions de guanyar l’Oscar. És American Fiction i està basada en una increïble novel·la que aquí va publicar Blackie Books fa anys amb el títol d’X. El protagonista és un intel·lectual amb "la pell fosca, els cabells arrissats i el nas ample", que escolta tant Mahler com Aretha Franklin, llicenciat a Harvard i de família de metges. Sempre l’han acusat de no ser "prou negre": "Ho han dit de les meves novel·les els editors i també ho vaig sentir en un camp de bàsquet quan, a l’errar un tret, vaig remugar: ¡Renoi!".

Plou sobre mullat

La pel·lícula arrenca amb aquest personatge davant d’una pissarra en la qual ha escrit el títol d’una obra mestra del conte: The Artificial Nigger, de Flannery O’Connor. Una alumna blanca anomenada Britney diu que aquesta paraula l’ofèn i que no té per què suportar-la. "Si jo puc aguantar-la", li deixa anar el protagonista, "aposto que tu també". La noia surt plorant i en la següent escena els directors de la facultat l’acomiaden temporalment.

Plou sobre mullat, perquè el personatge porta 17 cartes de rebuig de la seva nova novel·la. No és prou negra, li diuen. En canvi, triomfa la literatura més bàsica que denuncia (tot i que en realitat explota) els clixés de la negritud. Fins que decideix, en venjança, escriure una espècie de paròdia del subgènere, que ven al seu agent amb el següent reclam: "Pares absents, rapers, crac i una mort per un poli". ¿Resultat? La broma literària es llegeix com a obra mestra literal i rep una oferta milionària.

La pel·lícula és subtil i dura quan parla d’allò íntim, però hilarant quan s’ocupa del racisme implícit i la tonteria explícita en la indústria editorial. És obvi que té punts en comú amb La marca de l’home, de Philip Roth, però X té més de dues dècades i segons la meva opinió ataca altres coses més enquistades i antigues.

Per exemple: les persones obsessionades amb l’autenticitat solen ser les més frívoles, les que elogien una obra per oportuna solen ser les més oportunistes, les més inflexibles amb les seves conviccions en públic solen ser les més miserables, per poc empàtiques, en privat.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

La possibilitat que aquesta visió diferent de la negritud guanyi un Oscar m’ha fet pensar en Óscar Wao, sí, però també en els Oscars del 2016, que es van celebrar en plena polèmica pel caràcter blanc Profidén d’aquests premis. El còmic afroamericà Chris Rock va començar preguntant-se per què aquesta 88a edició era la primera en la qual es plantejava seriosament el conflicte: "Els negres fins ara no protestaven, ¿per què? Perquè ens violaven, ens linxaven... ¿Què ens importava qui guanyés l’Oscar a la millor fotografia?". Després va ironitzar que si volien nominats negres, potser hi hauria d’haver categories per a negres, com la de "millor amic negre del protagonista".

Hi ha moltes maneres de ser un cretí, tal com hi ha moltes maneres de ser un racista, gairebé tantes com n’hi ha de ser negre. I una manera de ser un cretí, i també racista, és pensar que només hi ha un tipus de persona negra. Una que compleixi tots els estereotips que permetin o bé validar els teus prejudicis o bé esbandir la teva consciència. Al planeta hi ha unes 6.600 espècies de granotes, així que calcula quants tipus d’imbècil hi ha. Fins i tot jo ho vaig ser sense adonar-me’n, el maig del 2013.