Supervivents avui, victoriosos demà

Supervivència del sanchisme mercès a l’agosarament d’haver-se empassat el gripau d’un pacte amb ERC i Bildu, bo i sabent que s’incrementarien les contradiccions entre el seu Govern i un poder judicial en mans de la ultradreta entossudit a fer-lo descarrilar. D’aquí que la consideració positiva del terme supervivent aplicada al sanchisme com a sinònim de valentia política pugui estendre’s també al junquerisme i a Oriol Junqueras com a president del partit que va saber llegir correctament que el nou context internacional oferia unes condicions objectives menys favorables a les del 2017 per a la causa de la independència. D’igual manera que l’unilateralisme, així com la síndrome de dependència del discurs nacionalista de Junts, havien de ser substituïts per la voluntat de conformar àmplies majories socials conqueridores d’un procés de diàleg i negociació amb l’Estat. Una estratègia desacomplexada de front ampli que abastés l’univers de les classes populars catalanes, malgrat haver de pagar la penyora de les acusacions de botiflerisme per part del puigdemontisme. Amb tot, avui la tesi d’una via àmplia capaç d’encabir majories heterogènies en pro de la construcció d’una solució que interpel·li el conjunt de la ciutadania és inqüestionada.

Ha fet mutar també el relat del procés, tot establint una nova relació amb el Govern espanyol i un procés de negociació bilateral incipient. És més, la col·laboració entre el socialisme i el republicanisme no només ha evitat fer més fonda la rasa on havia anat a parar el dolor davant de la repressió patida per l’independentisme, sinó que també ha cicatritzat la fractura emocional viscuda per molts altres ciutadans catalans d’ideari catalanista contraris a la independència.

Per això, la socialdemocràcia catalana, la de matriu independentista i la de caràcter federalista/autonomista, han acabat col·laborant més del que aparentment s’augurava, fins i tot més del que en un principi es podia esperar atenent els anys precedents. Governs municipals o de diputacions i aprovacions de pressupostos estatals i nacionals formen part del full de ruta compartit. I no sembla que els hagi anat malament. El socialisme fou capaç d’enterrar la catalanofòbia de Ciutadans i ser el partit més votat en les darreres eleccions catalanes, i el republicanisme ha demostrat suficient maduresa com per governar el país amb criteris progressistes d’equitat malgrat la seva posició minoritària. Un fet que li permet aspirar a la victòria.

ERC i el PSC estan condemnats a competir per dilucidar a qui pertoca liderar l’etapa que s’obrirà amb les eleccions del 2025. Amb tot, governin els uns, els altres o plegats, els caldrà encarar l’enorme i creixent desigualtat social, la superació de la qual és imprescindible tant per perseverar en la catalanitat i en l’autoestima nacional com per poder construir des del catalanisme una solució sobre la relació amb l’Estat espanyol basada en el principi democràtic.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Seria bo, doncs, que el PSC i ERC no alimentessin la política de blocs i els vetos creuats, perquè si bé s’ignora quina serà la correlació de forces posterior a les eleccions, sí que som coneixedors del país malmès que continuarem tenint l’any vinent i que bona part de l’espai de la fotografia fixa més aproximada de les classes populars catalanes és ocupat pels electors d’ERC i del PSC.

Que l’independentisme junquerista pugui transitar des d’una supervivència exitosa a la victòria requereix, això sí, impedir que el gran patrimoni dels valors republicans i el camí de la via àmplia no siguin percebuts per la ciutadania com a productes de consum susceptibles de ser venuts en funció de la demoscòpia, de les ziga-zagues de la comunicació o de la mirada curta d’interessos que afecten només minories de poder.