Una manera de ser

N’hi havia prou amb veure’l, la barba, el bigoti, els ulls amagats darrere d’unes ulleres que semblaven desmesurades, la seva boca cridant a l’escepticisme, per saber que Ramon Masats, aquell gran fotògraf, era un escèptic sobre totes les coses, excepte en el que tenia a veure amb la fotografia.

Va ser el retratista dels somnis literaris del Miguel Delibes de Castella, dels seus paisatges i dels seus misteris tranquils, com fets de terra i de plana, i d’Ignacio Aldecoa, d’aquell Aldecoa que, desafiant el futur que li va negar la boxa, va fer d’aquest esport no només literatura sinó matèria, perquè un home com Masats organitzés l’estètica d’un llibre que Lumen va convertir en un emblema dels grans retrats d’aquest català que acaba de morir als 92 anys.

Ell li va dir a Manuel Morales, que el va entrevistar diverses vegades per a El País, que de tot el que va fotografiar, i en certa manera va pintar, és a dir, va fixar per a la història, l’únic que li va sobrar va ser un retrat que li va fer a Franco. En aquells anys (aquells anys van ser una multitud d’anys dolents i d’allò més dolents, per a l’art i per a la vida, d’exili i de penúria) qualsevol queia en aquesta culpa, que era tan sols el tribut d’un artista a viure aquí.

Masats tenia, al meu parer, l’ànima d’un anarquista català d’aquells dels que havien sigut burlats, en el seu entusiasme artístic, en la seva manera de ser, per la presència aclaparadora d’una dictadura. I amb aquest retrat que repudiava va ser com tants abans i després d’ell, com Salvador Dalí, per exemple, víctima de l’encàrrec que no es podia disputar. Però tota l’obra de Masats, tot el que va pintar retratant, expressa la voluntat de fer del que va fer història de la fotografia. Va fer paisatge, retrat, memòria, va burxar en totes les zones de la vida perquè l’anònim i l’excel·lent tinguessin la mateixa dignitat, i va convertir el seu escepticisme en part de la mirada.

El vaig anar a veure diverses vegades al seu estudi al Barrio Blanco de Madrid. Ja portava bastó, em va semblar al principi que per coqueteria; parlava com si estigués desitjant no parlar, i més aviat en tenia prou amb els ulls per explicar-te el que ja havia fet. Per ell parlava la fotografia. D’aquells ulls em vaig quedar amb la cara sencera: els cabells blancs, emmarcant la barba, el front, les ulleres fent-lo part del paisatge de la casa, fins que s’aixecava i llavors ja era, caminant, l’home cansat que semblava una més de les seves fotografies.

Després parlava, ronc, feia memòria. Delibes i Aldecoa eren alguns dels seus subjectes favorits. Com ells dos, sobretot com el castellà, va fer de l’escepticisme una manera de contemplar el paisatge, com una cosa que només s’entenia quan veies l’última soledat dels pobles, aquella ratlla en la qual l’horitzó és un esvaïment. De l’esport a què el va acostar Ignacio Aldecoa li va importar el costat humà, no aquell en el qual la força explica qui guanya, o qui acaba a la lona, sinó la zona d’estupor que exhibeixen els que s’entremataran.

Aquest treball el va mantenir encès fins que es va cansar. Ell era un home que, la veritat, semblava sempre cansat quan el vaig conèixer. Va ser reconegut amb el Nacional de Fotografía, les seves obres resideixen en l’abraçada del Reina Sofia i al Centre Andalús d’Art Contemporani. He de buscar molt en la memòria per recordar, en la seva memorable manera de ser esquiu, una sola mostra d’egocentrisme.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Fotografiava el que tenia davant, el que li interessava. No era com aquells vanitosos que es veuen retratats quan pinten d’altres, un autor del seu ego. Era un mestre, com li deia José Manuel Caballero Bonald, i en aquest sentit, aplicat a la fotografia, un poeta. Fins i tot el que va retratar de Franco apareixia diluït pel núvol, com si l’artista estigués diluint el governant que més mal li va fer al paisatge animat del país on va manar tant.

Se n’ha anat Masats, doncs. La seva empremta és un retrat intel·ligent, i sensible, del país que va veure.