Quina manera de perdre

El Barça ja és, una altra vegada, qualsevol equip que surt del seu cau, acompanyat dels millors, i és igual que la seva pitjor estampa, trist i desencisat, animat tan sols per la idea que, potser, al tornar a casa troba una altra vegada la raó de ser de la seva gallardia.

En aquesta sortida a un dels millors camps de l’estranger, va ser un equip vulgar en un escenari exigent, com es diu, parlant del desamor, en la cançó més bonica de Los Secretos... El millor dels seus futbolistes, Lamine Yamal, va caure com un ocell trist, davant el més revolucionari dels seus contrincants, aquell home de la cabellera al vent que sembla de vegades blaugrana i de vegades és molt millor que els contendents que té al davant.

Cucurella és més que un club, és un equip ell sol, capaç d’anar de dalt a baix sense cap més ajuda que la del seu propi alè. Al davant, l’equip blaugrana va semblar un cantant perdut enmig d’un concert trist que va començar tremolant i va acabar plorant al cantó on els futbolistes no saben què fer amb el seu passat.

El Barça que va acabar amb l’Athletic va sucumbir gairebé amb els mateixos elements que el que va caure davant el Chelsea, un equip amb una forma que sembla lleugera fins que el camp se li obre amb una alegria que semblava la de l’equip blaugrana quan va començar a golejar al nou Camp Nou.

Vaig sentir, mentre es desgranaven els gols dels anglesos, que alguna cosa greu passaria com a símbol d’aquest daltabaix, i en aquesta temuda premonició es van ajuntar dues desgràcies que després en van ser més, fins al 3-0 que ara és història sense remei d’aquesta sortida europea.

Notícies relacionades

Laporta respon a la fi a Florentino: «El Madrid té barcelonitis i una mania persecutòria contra la millor època del Barça»

Flick reclama que el Barça es reivindiqui davant l’Alabès

Que el primer gol fos en pròpia porta, i tan aviat, era com una jugada simbòlica del destí que esperava el Barça. L’ànima culer havia sigut desfeta per la banda on hi havia Cucurella fent del seu amic de selecció un esparracat que no esperava aquest desastre.

L’autogol, la trista expulsió de l’uruguaià (l’alçada del qual es va quedar en no-res), la inutilitat dels esforços i, al cap i a la fi, la golejada van fer d’aquests colors que van tornar a Barcelona sense alegria una realitat penosa que ara té la marca europea de la derrota.