Al bulevard dels somnis trencats

Joaquín Sabina sempre va obrir les portes de la seva vida, quan va ser pobre i també quan ja podia col·leccionar llibres i quadres i noms propis a casa seva. En el seu temps, en el temps que ens dedicava, hi cabia tothom, i tothom anava a veure’l i a cantar amb ell, a compartir els seus sabers, les seves cançons i també els fruits prohibits de l’època.

En l’era en què tots els seus amics, jo també, consumíem qualsevol cosa per estar alegres fins que es fes de dia, en aquest home de memòria inesborrable (quina gran memòria que té Joaquín Sabina) hi havia un aire de felicitat que venia del fet cert que s’havia acabat, per a tothom, la dictadura. Llavors ell era, com Kim de l’Índia, l’amic de tothom.

Una vegada, en aquells temps en què la foscor es va anar trencant potser per sempre (qui sap), el vaig veure ballant en un carrer d’Úbeda. Estava sol, mirant cap al cel, i semblava un noi perdut enmig del tumult que seguia la Setmana Santa. Encara no era famós, o no tant, però el cert és que ja tenia nom propi, discos, gent que el seguia i amics que després li farien les seves pròpies melodies, com Luis García Montero, el poeta.

García Montero va decidir una vegada rescatar-lo del fervor fosc de deixar-se portar pel no-res i va escriure per a ell una cançó que el va rescatar del seu propi oblit. Aquella cançó, Nube negra, no només li va servir per sortir un altre cop a cantar al carrer, als pobles i als països (és tan estimat al seu poble com a tot Amèrica Llatina, per exemple), sinó que, a més, el va tornar a la llum del dia i al riure de les nits. Joan Manuel Serrat, el seu amic, el seu germà bessó, va ser també un afecte inesborrable en aquest ésser humà que va fer que el Noi del Poble-sec el seguís en una inesborrable gira que els va fer a tots dos millors, més alegres. Inesborrable amistat que no es va trencar mai. Sabina va caure de l’escenari de Madrid una nit de dissabte, i aquell incident, que va omplir d’estupor Serrat i tots els que el van veure caure, ha servit ara de punt de partida per al seu comiat, precisament. Hola y adiós, es diu l’esdeveniment. La paraula adeu és tan greu que durarà, segur, fins a l’últim sospir.

Perquè aquest Sabina de les cançons i de les lletres que va regalar a d’altres (una vegada va donar mitja cançó a Enrique Urquijo, de Los Secretos: la d’ells es va dir Ojos de gata, però la de Sabina va ser la inesborrable Y nos dieron las diez) i que des de fa segles canta tothom. Ara, una gentada (moltes gentades, ja que el seu retrobament ha durat diversos dies) l’ha desconcertat amb el seu caliu al Movistar Arena de Madrid, i ha sigut l’última vegada (¿la penúltima, potser?) que aquest home de les lletres tristes (i solemnes, però plenes de passió per la vida) aixeca les masses més enllà de la seva pròpia alegria. Vaig estar en un dels últims concerts. Assegut, el seu cos de 1948 semblava de vegades el d’un noi pícar d’altres temps. Però en el seu aire dissociat de poeta i d’amic de tothom va sobresortir la tendresa que hi ha en les seves lletres, en els seus ulls i en la seva memòria. (Per allà vaig sentir el seu màxim benefactor, d’ell i també de Serrat, Berri, el seu agent: impossible no sentir l’alè que aquest home, que ha sigut agent de tots dos, ha alimentat per fer-los també artistes de l’amistat).

Notícies relacionades

La hipertròfia del Black Friday

Barcelona, amb pressupostos

Consta, entre els que descriuen Sabina, el seus amics, el dels seus seguidors, que mai, mentre visqui, deixarà enrere la generositat en què es basa la seva relació amb la vida. És generós cantant i mirant, i llegint, i escrivint.

La seva penúltima cançó, a la qual van seguir cançons de regal, va ser un homenatge a Chavela Vargas, la dona del bulevard dels somnis trencats, a qui va conèixer a Madrid, quan ella havia vingut a desintoxicar-se de la tristesa que l’alcohol i la vida li havien prestat. Aquesta melodia, que porta al cor l’expressió que va acompanyar el seu cor afligit, semblava en la veu de Sabina una autobiografia... "Que las persianas no rompan las horas, que todas las lunas sean lunas de miel, que no te den la razón los espejos...".