Una alineació de 3-1

Notícies relacionades

L’ocàs de la dinastia dels Chiefs

Clàudia Pina rubrica la seva consolidació al Barça amb la renovació fins al 2029

El partit d’ahir em va portar mals presagis, com si aquest Atlètic estigués entrenat (pel seu entrenador, que és molt bo) per burlar-se del Barça sempre que aquest tingués certa esperança. De manera que quan els de Simeone van marcar el gol fatídic vaig sentir que la vida anava de debò i el que anava a passar des d’aleshores seria una barreja de dolor i llàgrimes que, en efecte, vaig veure ben aviat en la retransmissió de la graderia. Tot conspirava contra l’esperança, fins que Raphinha, el millor aliat de l’entrenador, el que eixuga les seves llàgrimes, va anotar un gol sublim que em va elevar al cel. De seguida va passar una cosa que jo mateix li havia demanat a Déu, per si era al Nou Camp Nou: que hi hagués un bon penal que introduís a l’altra porta el beneït Lewandowski... Déu em va escoltar, però no va posar de part seva l’altra part de l’esperança: la realitat. De manera que el davanter més famós del Barça després de Messi va disparar... contra l’aire. Recuperar l’ànim després d’un fracàs tan clar, provocat pel màxim golejador dels blaugrana, era una tasca de titans, que només es podia confiar a Pedri o a Raphinha, els més audaços i compromesos amb el bé del Barça.

Pedri va ser, quan ja res s’esperava sinó la resignació, qui va propiciar el xut de mala gana d’Olmo, que venia a ser el millor de la davantera i, en aquell moment, el més dolorit de tots perquè va haver de sortir a curar-se d’una mala caiguda. La mala sort que havia tingut el polonès era ara una reivindicació, perquè la seva bota va acabar de posar el segon gol... I, ja veuen, he arribat al final de la crònica i el Barça, com havia predit aquell amic, va guanyar al que sempre li posa l’aire en contra. Aquesta era una alineació de 3-1.