La tribuna
Amnistia, Koldo i rock-and-roll
Si les previsions es confirmen i s’aprova el text de la llei, començarà la segona part de la guerra bruta que ha emprès l’Espanya reaccionària, tant en l’àmbit polític com en el judicial
Aquest cas és el veritable forat negre que pot engolir Pedro Sánchez, perquè ni se saben les dimensions de la catàstrofe, ni quants líders socialistes pot enfonsar
Dues notícies que permeten especular sobre una tercera: la primera, que el PSOE va dir que no convocaria la comissió de justícia per aprovar el text de la llei d’amnistia si no hi havia acord, atès que no volia sotmetre’s a una nova derrota; la segona, que el president de la comissió Francisco Lucas ja hi ha posat data, dijous vinent. Ergo, si camina com un ànec i diu cuac, cuac, deu ser un ànec, o un acord definitiu d’amnistia.
En tot cas, queden poques hores per saber si el PSOE s’ha mantingut en les excepcionalitats conegudes –terrorisme i traïció–, o ha acceptat l’exigència de Junts de plantejar un text integral, que no deixés cap represaliat fora de l’amnistia. La pressa en la data de la comissió i les conclusions favorables de la Comissió de Venècia fan creure que aquesta segona opció ha guanyat, i que finalment l’acord serà complet. A hores d’ara, i a l’espera de la lletra menuda, els interrogants se centren més en la retòrica: quins jocs de paraules i quins circumloquis es faran servir en el text perquè sembli que Sánchez no ha cedit el que haurà cedit. Però, més enllà dels jocs malabars previsibles, no sembla que hagi d’haver sorpreses. A Junts li cal una amnistia sense esquerdes, i al PSOE li cal que l’aliança amb Junts tampoc tingui esquerdes, i de les mútues necessitats, la política en fa virtuts.
A partir d’aquí, si les previsions es confirmen i s’aprova el text, començarà la segona part de la guerra bruta que ha endegat l’Espanya reaccionària, tant en l’àmbit polític com en el judicial. Es preveuen setmanes de soroll bronc, amb la banalització del terrorisme com a vergonya màxima del relat públic. Per cert, i com a pregunta tonta, si el PP avala la tesi del terrorisme respecte a Puigdemont, vol dir que quan Feijóo insinua un indult, estaria indultant un terrorista? I es podria indultar un terrorista, però no amnistiar-lo? Res, les incongruències insuportables d’un plantejament pervers que ha jugat políticament i frívolament amb un concepte tan terrible.
Emperò, i a risc de caure en el pecat de la ingenuïtat –que és un pecat capital en un opinador–, sembla probable que el PP deixi la guerra contra l’amnistia en mans dels jutges patriòtics, i baixi dialècticament alguns decibels, per augmentar-los en el profitós cas Koldo/Ábalos. Feijóo necessita afeblir aquesta majoria transversal i perifèrica que ha investit Sánchez com a president, i està demostrat que l’amnistia no dona tants rèdits com la corrupció. Com es va veure en les eleccions gallegues, la guerra contra l’amnistia només interessa al Madrid irredempt, però fora d’aquest centre mediàtic que irradia tanta toxicitat, ni és un tema preocupant, ni un tema central. Ans al contrari, s’ha normalitzat de tal manera en la ciutadania espanyola, que ha deixat de ser un problema per a molta gent. A més, el PSOE ja s’ha desgastat tot el que podia en aquest tema, i no ha estat un desgast fulminant.
Però l’escàndol Koldo és una altra cosa, perquè té tots els elements per a la tempesta perfecta: un tema sensible i dramàtic, el confinament; uns presumptes corruptes de baixa estofa, que donaran alegries tertulianes considerables; i una quantitat notable de càrrecs socialistes que poden quedar esquitxats en més o menys mesura. Entre d’altres, el presidenciable Salvador Illa, esperança blanca del socialisme espanyol en la preuada peça electoral catalana. A més, l’escàndol és tan lleig i està tan ple de bombes retardades, que poden anar esclatant durant força temps, i que donaran una permanent munició al PP. Aquest és el veritable forat negre que pot engolir Pedro Sánchez, perquè ni se saben les dimensions de la catàstrofe, ni quants líders socialistes pot enfonsar. De moment, ja ha devorat Ábalos, i deixa una enorme ferida dins del PSOE.
És cert que resulta molt sospitós que hagi esclatat en un moment tan adequat per al PP, i ja són massa les coincidències entre el calendari polític i el calendari judicial. Però si amb l’amnistia el PSOE podia agafar-se a la perfídia del lawfare, amb el cas Koldo ha tocat l’os de la corrupció, i aquí no hi ha gaire joc. No oblidem que amb Roldán va començar el naufragi de Felipe González, i el cas Koldo sembla un Roldán 2.0.
