La redistribució de la riquesa
A favor de l’impost de successions
A mesura que Junts vagi abandonant la impossible independència, veurem emergir una nova dreta catalana que en realitat és molt vella
Junts per Catalunya acaba de desempolsegar una vella reivindicació i exigeix al Govern una bonificació del 99% de l’impost de successions, que és el mateix que suprimir-lo. La intrahistòria de Junts amb aquest impost és curiosa i contradictòria. El 2011, Artur Mas va anunciar solemnement la seva eliminació després de ser investit i el 2020 Quim Torra, del seu mateix espai polític, el va apujar coincidint amb la pandèmia. No sembla casual que Junts reclami de nou la seva supressió, ara que vol assemblar-se cada vegada més a la CiU d’on prové. Més enllà dels vaivens juntaires, està clar que aquest impost és, des de fa dècades, un cavall de batalla ideològic d’una certa dreta catalana, que veu en aquest tribut una síntesi de tots els greuges contra Catalunya.
Junts té raó en el fet que l’impost no és homogeni, ja que hi ha altres comunitats que ni tan sols el tenen, però el que passa és que qui també va contribuir a aquesta discriminació va ser el mateix Junts quan Quim Torra el va apujar, o quan formant part de l’Executiu no el va voler tocar. Eren aquells temps no tan llunyans en què els exconvergents pretenien no tenir ideologia més enllà del sobiranisme.
Amb el procés en hores baixes, la tesi convergent per eliminar l’impost de successions es basa en un greuge territorial (on és més dur és a Catalunya) i en una pretesa injustícia: es tracta, diuen, d’una doble imposició encoberta, ja que el mateix patrimoni sobre el qual es va gravar els pares es torna a gravar els fills. L’argument crida l’atenció, però és fal·laç, ja que es grava en realitat dues persones diferents, tot i que siguin de la mateixa família. En realitat, l’ofensiva contra aquest impost vol amagar la seva veritable (i noble finalitat): és un dels pocs recursos que té l’Estat per lluitar eficaçment contra la desigualtat, un dels factors de desestabilització més grans en la nostra societat.
Notícies relacionadesEls més rics han d’assimilar que el moment de la transmissió és el més just per redistribuir la riquesa. N’hi ha prou amb dues dades demolidores: només un de cada quatre catalans ha d’abonar aquest impost, i només un 6% tributa més de 10.000 euros. En el fons, tota la retòrica contra l’impost ve emmarcada en una ofensiva general en contra de qualsevol fiscalitat, inspirada en aquell neoliberalisme primitiu de Reagan i Thatcher, que volia fer-nos creure que abaixar la tributació dinamitza l’economia.
Perquè la pretensió última dels abaixadors d’impostos no és erradicar una injustícia sinó deixar l’Estat famèlic i sense recursos, perquè el capital privat es distingeixi lliurement. És el "com menys Estat, millor" que han encapçalat últimament figures tan llunyanes però tan pròximes com Trump, Milei i Ayuso, però que en realitat és el credo de la dreta de tota la vida. A mesura que Junts vagi abandonant la impossible independència, veurem com emergeix en el seu interior una nova dreta catalana, que en realitat és molt vella.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
