De Jane Austen a Franco
Jane Austen va estar a Barcelona una bona estona diumenge, el mateix matí que la Cursa de les Dones tenyia d’un rosa elèctric els afores de l’Hivernacle de la Ciutadella. El nom i les gestes literàries i de pensament de la prestigiosa escriptora ressonaven per les parets de vidre. Austen va néixer fa 250 anys, però, com tota gran artista, el seu llegat prolonga la seva veu narrativa fins a aquests temps incerts per al feminisme. N’hi ha prou de mirar enrere. Després del gran sotrac de consciències que va suposar el #Metoo, la indignació ciutadana per les agressions sexuals de grups d’homes i la lluita per la defensa del consentiment en les relacions, hem entrat en una estranyament quieta plana emocional. No és cansament ni final d’un moviment el que vivim, però hi ha molt de silenci autoimposat en les dones davant les hordes de trolls i les càrregues reaccionàries. Quantes dones pensen aquests dies, de nou, que millor no parlar de segons quins temes per evitar ser jutjades, millor no posicionar-se en una polèmica que implica drets d’igualtat per no ser burlades o qüestionades, etiquetades, menyspreades.
Austen reapareix, amb una sèrie d’actes organitzats per Biblioteques de Barcelona, l’últim diumenge calorós de tardor, per interpel·lar-nos amb la seva defensa de la integritat intel·lectual de les dones en uns temps en què no podien ser independents, ni tenir autonomia econòmica, i en què només a través del matrimoni podien prosperar. Jane Austen, una escriptora que va beure culturalment dels vents protofeministes que va bufar Mary Wollstonecraft, l’autora de l’assaig Vindicació dels drets de la dona el 1792, també de la novel·la menys coneguda Maria o el món contra les dones. L’escriptora va ser vilipendiada, i les seves reivindicacions, trepitjades en la seva època, però la llavor de la raó ja estava plantada i allí estaven dones com Jane Austen per regar-la i fer-la créixer amb les cures pròpies d’un jardiner que sap que és davant d’una flor delicada. Austen va donar visibilitat a les complexes relacions socials en què la dona s’havia d’obrir pas amb intel·ligència i certa estratègia per trobar un lloc al món que no li venia donat per naixement.
A estones em sembla que en aquest laberint de formalitats i gosadies, de càlculs de sensatesa i aventura, és on ara ens trobem, temoroses de perdre el que s’ha guanyat, àvides de recuperar el que s’ha perdut, amb la il·lusió de ser més, molt més. 250 anys només són un salt en el temps que tendeix a caure en bucles, i tenim ara l’aniversari de la mort de Franco per recordar com vivien les dones fa cinquanta anys, aquí mateix. ¿Podien viatjar soles? No. ¿Podien tenir crèdit? No. EL PERIÓDICO desplega fa setmanes una aposta descomunal per explicar als que no han viscut aquesta repressió el que era el franquisme, també per recordar als que eren allí que allò va existir, que no pot quedar perdut en la memòria, com no poden quedar en l’oblit tots i cada un dels moments en què els drets de les dones han caigut, perquè han sigut elles mateixes les que han ostentat el poder de recuperar-los, sempre.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
