Ampliant la base de la ‘fatxoesfera’

Les fases terminals d’un cicle polític sovint s’assemblen: l’ascens dels perfils més fidels al líder, la marxa dels més tebis, més ben preparats o més llestos (un minut abans del naufragi) i el deteriorament dels trets més sòlids, que es converteixen en caricatures. És sens dubte molt arriscat donar per mort Sánchez (només cal observar el camp de batalla de l’última dècada), però en la negociació de la investidura i l’inici d’aquesta legislatura es veuen alguns símptomes terminals. La sorprenent capacitat de Sánchez de trobar vies d’escapament en les condicions més adverses s’ha convertit en una successió de concessions i audàcies legislatives (a l’estil de les jugades mestres del procés) per negociar primer una investidura i després intentar aprovar la llei d’amnistia.

Sempre ha envoltat Sánchez una sensació de terra cremada, que el que per a ell era un manual de supervivència per a d’altres (adversaris, però també aliats, socis i companys) suposava la irrellevància. Ho justificava un bé superior (salvar al PSOE de la pinça PP-Podem, desallotjar Mariano Rajoy de la Moncloa, formar un Govern de coalició progressista, guiar el país entre el coronavirus, la guerra a Europa i la hiperinflació…), i la resta ho feia l’habilitat política per teixir interessos i representar certa idea d’Espanya que no és la rància que tant soroll fa. Però l’amnistia i Junts poden ser l’última fita.

Dos errors de Sánchez marquen el camí de l’amnistia. El primer va ser negociar-la a canvi d’una investidura i pensar que pel mateix preu aconseguiria una legislatura, cosa que suposa equivocar-se sobre què és i per a què serveix Junts. El segon va ser confondre-la amb els indults, cosa que equival a no calibrar de manera correcta la formidable oposició a la mesura. Junts no és un partit polític a l’ús amb què un Govern progressista espanyol pugui negociar una legislatura, i contra l’amnistia no s’alça tan sols la fatxosfera. L’argument que tot ho justifica (sense amnistia, no hi ha Govern progressista) cada vegada és més dèbil, perquè creix una sospita cada vegada més desagradable: fins i tot amb amnistia (que s’ha de veure), no hi haurà un Govern progressista amb Junts.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Les fases terminals en política de vegades s’assemblen a un túnel: convençuts de tenir la raó, els líders acceleren, redoblen l’aposta, per cada adversari que tomben en neixen dos. La fatxosfera és això, un passatge de The last of us: o puges al cotxe a tota velocitat i t’agafes com pots o caus i et converteixes en un d’ells. Tuitaires, periodistes, mitjans de comunicació, jutges, maltractadors, exsocis, excompanys de partit, fiscals… tots fatxosfera. Ara, també els crítics del Benidorm Fest. Com passa amb el terrorisme, quan tot és fatxosfera, res ho és; i quan creixen els adversaris buscats i elegits per mantenir la flama de la propaganda, els reals –que n’hi ha, des de l’oposició irresponsable, l’extrema dreta, i l’actitud de certa part del poder judicial que practica jocs molt perillosos per a la qualitat democràtica espanyola– es reforcen, perquè cada vegada són més.

Una de les conseqüències de les fases terminals polítiques que s’allarguen molt (i poden ser molt llargues) és que la pitjor terra cremada, la que més costa regenerar, és la de l’espai polític enderrocat. Perquè quan frena el cotxe, gairebé tothom està en l’altra esfera.