Per la sostenibilitat del camp
El camp europeu està en flames. En realitat, el malestar va començar poc abans de la gran pandèmia, però es va emmascarar amb el virus, i des d’aleshores la situació s’ha agreujat encara més: en els últims dos anys hi ha hagut una crisi de costos agraris i una sequera creixent que ha reduït l’oferta i disparat els preus. Els agricultors francesos van començar ja fa dies les seves aparatoses mobilitzacions que han paralitzat el país, afectats per les seves proverbials baixes retribucions i per la falta d’ajudes per contrarestar els efectes de la guerra d’Ucraïna. Les protestes han desbordat França ràpidament, s’han contagiat a bastants països europeus i han arribat a Espanya, on les grans organitzacions -Asaja, COAG, UPA- fan valer les seves reivindicacions i anuncien accions.
Les raons de les protestes són complexes. D’entrada, els nostres dirigents, embarcats en un procés de transició energètica imprescindible per salvaguardar el futur del planeta, no han sabut valorar els efectes secundaris que determinades polítiques han tingut i tindran sobre un camp ja castigat severament per la crisi climàtica i pels canvis d’hàbits de consum. La dedicació de grans extensions de cultiu a parcs fotovoltaics, molt més rendibles, és un exemple de la postergació que pateix l’agricultura.
La protestes versen especialment sobre els efectes sobre els preus de les importacions de països extracomunitaris, que a més no compleixen les normatives de consum internes, i l’"excessiva burocràcia" de la UE en la gestió de la Política Agrària Comuna (PAC). Entre les seves reclamacions per combatre aquella competència deslleial hi ha la no ratificació de l’acord de comerç amb Nova Zelanda i que es paralitzin les negociacions amb Mercosur, Xile, Kenya, Mèxic, l’Índia i Austràlia. En el cas d’Espanya, els nostres agricultors reclamen al Govern més controls a la frontera amb el Marroc per garantir que els productes agrícoles importats compleixen les normatives i es respecten les quantitats aranzelàries establertes en l’acord de lliure comerç. Els representants espanyols reclamen la modificació i ampliació de la llei de la cadena agroalimentària per prohibir pràctiques deslleials, a fi que els preus cobreixin els costos de producció.
La insensibilitat dels governs davant aquest malestar del camp, amb la consegüent irritació de la societat agrària i rural, ha resultat ser terreny abonat per a les propostes arcaiques de l’extrema dreta, que vessa la seva demagògia per reclamar una arcàdia impossible i una societat plana que no té cabuda en el món d’avui. Davant aquests riscos de radicalització, els governs haurien d’extremar la seva sensibilitat i, a hores d’ara, no hauria de ser necessari recordar que l’activitat agrària no només té un valor econòmic i comercial. La preservació del medi ambient i d’uns hàbits de vida saludables, al mateix temps que una ordenació del territori humanista i sensible a les cultures tradicionals de producció obliguen els estats i la Unió Europea a actuar per mantenir unes activitats agropecuàries equilibrades i sostenibles, que siguin capaces de sostenir els seus habitants i que evitin la despoblació del món rural i siguin veritables estabilitzadors d’un equilibri que no s’aconseguirà si l’urbà i l’agrari no formen un diàleg amigable de sana diversitat.
