Quan matar surt gratis

El KGB va enviar Ramón Mercader a Mèxic el 1940 per matar León Trotski a cops de piolet i també va acabar amb el nazi ucraïnès Stepan Bandera a Berlín, el 1959. Un costum que Putin ha mantingut enverinant Alexander Litvinenko amb un isòtop radioactiu a l’abast de molt pocs, per deixar un rastre que fes por d’altres dissidents. També ho va intentar amb Sergei Skripal i la seva filla, que se’n van deslliurar de miracle. D’altres es precipiten des de gratacels. La llista seria llarga.

Però no tan llarga com la d’Israel, que ha fet política habitual de l’assassinat de líders nazis, de líders palestins com el xeic Yassin el 2004, dels implicats en la massacre d’atletes israelians a les olimpíades de Munic el 1972, de diversos científics nuclears iranians i, ara, de líders de Hezbol·là i de Hamàs com Al-Aruri, recentment assassinat a Beirut. Aquests mateixos dies ha matat sis oficials iranians a Damasc. Ronen Bergman, autor de Rise and Kill First: The Secret History of Israel’s Targeted Assassinations, eleva a diversos centenars les víctimes d’Israel.

També els Estats Units tenen una llarga història: va fer creure que els comunistes assassinaven a Xile quan ho feia la CIA per afavorir el cop de Pinochet, va assessorar militars de les dictadures argentina i uruguaiana, i va fracassar espectacularment fins a vuit vegades en el seu intent d’assassinar Fidel Castro. El president Ford va prohibir els assassinats a l’estranger però, arran de l’11 de setembre del 2001, van tornar a autoritzar-se com mostren els casos d’Ossama bin Laden, del general iranià Soleimani i d’una sèrie de membres de l’Estat Islàmic, incloent-hi el Califa Al-Bagdadi. També són només uns quants exemples.

Corea del Nord va assassinar a l’aeroport de Kuala Lumpur el germà tronera de Kim Jong-un; la CIA afirma que el príncep Mohamed bin Salman va ordenar l’esquarterament de Jamal Khashoggi a Istanbul; l’Iran va assassinar l’ex primer ministre Bakhtiar a França, i ara s’acusa l’Índia de la mort al Canadà d’un opositor que pretenia convertir el Punjab en un Estat sikh independent. Sense oblidar tampoc que els belgues van matar el primer ministre congolès Patrice Lumumba i van fer desaparèixer el seu cos en àcid. Un dels assassins, que havia de ser algú encara més estrany que la mitjana, es va emportar una dent com a record que ara ha s’ha tornat a Kinshasha, per ser enterrat amb tots els honors.

Es diu que França ha inspirat una vintena d’assassinats de presidents africans, una llista que va començar el 1963 amb Sylvanus Olimpio de Togo i arriba fins a Gaddafi el 2011, aquesta vegada en col·laboració amb Londres. També es recorda el seu nyap de semienfonsar a Nova Zelanda el barco Rainbow Warrior de Greenpeace, que protestava per les proves nuclears al Pacífic. Espanya se l’acusa de l’intent d’acabar a Alger amb Antonio Cubillo, líder del MPAIAC canari, que va quedar malferit, i dels assassinats del GAL, a França.

Notícies relacionades

Reforma de l’administració

‘Política fan’ mentrees menja crispetes

Naturalment, tots els països neguen la major i no reconeixen els fets. Tots menys Margaret Thatcher, que quan el MI6 va assassinar a trets a Gibraltar, el 1988, tres membres de l’IRA desarmats, va tancar l’escàndol afirmant al Parlament: "Jo els vaig matar". Amb un parell, que es diu. I allà pau i després glòria.

Com veuen, molts Estats maten fora de les seves fronteres i no passa res. Al final resulta que, com afirmava Sartre, el més avorrit del mal és que un s’hi acostuma i així hem arribat a considerar-lo banal, que diria Hannah Arendt. En canvi Pedro Sánchez, original, ha tornat a canviar d’opinió i ha decidit amnistiar alguns presumptes terroristes escollits. Cal reconèixer que és millor amnistiar que matar, però el vull imaginar preocupat perquè s’està quedant sense línies vermelles per traspassar.