Una complicitat imperiosa

No recloure’s en trinxeres

Aquest convenciment hauria d’enterrar el llast que totes arrosseguen i no hauria de permetre que el guió restés sota el dictat exclusiu de la demoscòpia. Al revés, convindria convertir aquest nou escenari en una oportunitat excel·lent. Per única i perquè podria permetre que a Catalunya poguéssim encarar el triple repte de millorar de manera efectiva els estàndards de benestar, d’incrementar l’eficiència en la governança i d’aturar un vertiginós procés de desnacionalització, les expressions més evidents del qual es presenten en el retrocés de l’ús social de la llengua i en la pèrdua per part del catalanisme de capacitat integradora, tant pel que fa a la població migrant com a d’altres sectors de la ciutadania.

Per això, que PSC, Esquerra i Comuns acabessin governant plegats a Barcelona esdevindria una bona notícia. Desgraciadament, malgrat el clam de les veus convençudes de com de profitosa és la connexió entre el catalanisme federalista i el sobiranisme republicà, el regat curt d’uns i altres sovint ha dificultat el camí de l’entesa. Si més no, l’ha retardat. No hi ha ajudat, tampoc, el fet que la mirada llarga sovint estigui condicionada per la presència de rampells sectaris en les nomenclatures dels partits i de les institucions o per interessos sovint estrictament personals de carrera professional.

Val a dir, en descàrrec, que no resulta fàcil a partits i governs d’arreu del món democràtic desempallegar-se de la penyora de la institucionalització que comporta exercir una cultura de poder consolidada en el temps, com és el cas del PSC, o de transitar-hi des d’una encara menys consolidada cultura de govern en el cas d’ERC i Comuns. Dit en termes col·loquials, un aburgesament a manera de relaxació en l’autoexigència quant a les formes de relacionar-se amb la ciutadania suficient per generar desafeccions preocupants envers la política.

En tot cas, als líders de les esquerres catalanes els queda encara molt per fer, malgrat la profitosa col·laboració existent tant a les Corts espanyoles com al Parlament. Que encara avui Salvador Illa prediqui que mai no podran comptar amb ell a l’hora de participar de manera activa en un procés de debat que pogués acabar amb una ponència parlamentària destinada a legislar una llei de claredat no genera optimisme. D’igual manera que comportaria pessimisme i s’atribuiria el mateix qualificatiu d’immobilista a Pere Aragonès si es limités a convertir la seva proposta en l’única i no s’oferís a treballar activament a fer realitat la presentada pel PSC.

Avui, fer política assenyada ha de suposar actuar en camp obert i no recloure’s en les trinxeres estantisses a l’espera de l’error de l’adversari.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Ni els republicans deixarem de ser independentistes ni els federalistes deixaran de ser catalanistes. A ambdós corrents de pensament, però, justament perquè estan enfilats pels mateixos valors progressistes i perquè ofereixen la fotografia fixa més fidel de la societat catalana, els correspon tirar el carro. Començant pels seus líders. I si és possible (que ho és!) des de la governació de les institucions.

Joan Tardà és exdiputat d’ERC